“Era català. S’anomenava Puigdellívol. Era alt, prim, nerviós. Tenia uns ulls estranys, com si begués. Portava una boina que no es treia mai en presència de la seva mare. Tanguy el considerà un maleducat.

–Aquest senyor ens ajudarà, Tanguy. Gràcies a ell, podrem passar a Londres i unir-nos a les Forces Lliures. És un senyor molt amable i molt important. Fa passar refugiats jueus de manera clandestina per la frontera espanyola. S’ocuparà de nosaltres [...] Tu travessaràs al cap de vuit dies amb el senyor Puigdellívol. Et reuniràs amb mi a Madrid”.

Així de felices se les prometia Isabel del Castillo. Ella i el petit Michel portaven dos mesos en un hotel a prop de la Cannebière, a Marsella, i per fi havien trobat la clau per fugir cap a Espanya. I el nostre Antoni Puigdellívol havia de ser l’encarregat de conduir-la fins al consolat britànic de Barcelona. En realitat, la clau era només per a ella, que travessaria a peu la frontera, entre Osseja i Puigcerdà amb una identitat falsa –Blanche Asema– i en companyia de Ginette Eboué, la filla del governador de l’Àfrica Equatorial, que s’havia unit a la França Lliure de De Gaulle.

El petit Michel somica –“No mama, per l’amor de Déu, mama, això no! Faré el que em demanis. Sempre he sigut valent. Però no em separaré de tu. Et juro que caminaré amb tu per la muntanya. Em tornaré ben petit i no em veurà ningú. No! No em deixis sol, mama! Si m’abandones em moriré de pena, em mataré! Em mataré”–  però Isabel ja ha pres la decisió: “No et deixo, amor meu. No et deixo... Em trobaràs a Madrid. Llavors serem feliços. Aniràs a l’escola i podràs tenir amics. Et prometo que m’hi trobaràs”.
Aquesta és probablement l’escena decisiva de Tanguy, la novel·la liminar de Michel del Castillo (Madrid, 1933–Sens, 2017), i probablement de la vida i també de l’obra de l’autor hispanofrancès. Tres dies després, Isabel és a Barcelona però el petit Michel, ja sol i acollit a casa de Puigdellívol, cau en una batuda de jueus orquestrada per la policia francesa. Michel acabarà al Velòdrom d’Hiver de París, i deportat a un camp de treball alemany: “Era el 2 d’agost del 1942. L’endemà seria el meu aniversari. Tindria nou anys”.

No retrobaria la seva mare fins deu anys després. Un dia, passejant per París, i per pura casualitat. Entremig, les peripècies i malvolences que relata a Tanguy, que deu ser una de les novel·les d’iniciació més demolidores que s’han escrit mai: hi veiem el petit Michel sobreviure a les duríssimes condicions de vida de l’asil Duran de Barcelona, on el reclouen una vegada acabada la II Guerra Mundial i repatriat a Espanya, descobrir les virtuts salvífiques de la literatura –i una escletxa d’humanitat, en la figura del padre Pardo– als jesuïtes de la ciutat andalusa d’Úbeda, i fugir de nou cap a França, gràcies a l’ajut d’un camioner que li cobrarà el bitllet en sexe.

Best-seller de Límits
S’entén que la novel·la causés commoció quan es va publicar a França, el 1957, i que els ecos d’aquesta commoció encara perduressin quan al 1975 Maria Àngels Vilana, aleshores estudiant a Montpellier, va descobrir Del Castillo: “Va ser en un cicle de conferències per on desfilaven molts intel·lectuals espanyols. Ja era un autor consagrat, i tot i que no el coneixia de res, em vaig sentir immediatament identificada amb aquell sentiment dual i també d’estranyesa que manifestava davant de les seves dues pàtries. I quan vaig llegir Tanguy em va emocionar”.

Tant, que va ser el primer llibre de Límits, l’aventura editorial que ella i David Zabala van engegar el 1993. L’havia conegut el 1988, recorda, quan Del Castillo va desfilar per les escoles andorranes. “Aleshores l’editorial era només un projecte, gairebé una il·lusió. Quan la vam poder fer realitat ho vam tenir clar: començaríem amb Tanguy. Hi vam contactar directament, gràcies a un professor de la universitat que li va facilitar el telèfon, i vam negociar els drets sense intermediaris. Era un home afable, que va posar totes les facilitats del món, però es notava que la processó anava per dintre”. El cas és que Tanguy es va convertir en una immillorable targeta de presentació per a Límits. De fet, diu Vilana, és el best-seller de l’editorial: va reeditar la novel·la el 1997 i el 2004, i l’èxit de la versió en català, amb pròleg de Manuel Vázquez Montalbán, el pare de Carvalho, va propiciar que se’n fes una de nova en castellà, perquè la disponible estava molt retallada.

Tanguy és més que una novel·la, perquè no deixa de ser la reformulació literària de la primera etapa de la vida de l’autor, després autor de prestigi que es va endur els premis Deux Magots (Le vent de la nuit), Chateaubriand (Le silence des pierres), Renaudot (La nuit du décret) i Femina (Colete, une certaine France). I convé llegir-la en paral·lel a El incendio, de la qual n’és una mena de revers: en aquesta última és la mare, Isabel, qui explica les  peripècies, seves i de Michel, fins que aconsegueix fugir a Barcelona, deixant-lo a ell enrere. Puigdellívol també hi té un paper prominent, i no precisament lluït. Quan es va publicar Tanguy, recorda Vilana, li va demanar d’organitzar una trobada amb l’escriptor per explicar-li la seva versió dels fets: “I el va creure a ell, no al que diu la seva mare a El incendio”.  Val a dir que la relació amb Isabel va ser sempre delicada, que ella l’acusava d’haver mentit per literaturitzar i dramatitzar el relat de Tanguy, i que Michel la va observar sempre amb una barreja de curiositat i estranyesa. Possiblement era la forma menys feridora d’afrontar el fet que l’havia abandonat per salvar-se ella. El traspàs del novel·lista pot ser l’ocasió per recuperar dos títols que fan eco i que ens toquen de molt més a prop del que sembla.