És molt possible que als 18, potser als 20 anys, somiessin en alguna ocasió a escapar-se al París de finals del Dinou. A Montmartre, és clar, per alternar amb el personal que circulava pel Moulin Rouge, pel Moulin de la Galette, pel Chat Noir i per tots aquells cabarets de noms prometedors on l’absenta corria com l’aigua, les ballarines duien noms sublims i ambigus –Jane Avril, May Belfort, Yvette i, ehem, La Goulou, la golafre!– i el sexe era sovint de pagament. És probable que un dels grans culpables d’aquests legítims somnis bohemis sigui Henri de Toulouse-Lautrec (Albi, 1864-Saint André du Bois, 1901), cronista major del costat salvatge, pare, déu i tòtem del cartellisme modern, i víctima també de la trituradora del marxandatge.

Doncs bé, si van tenir en Toulouse-Lautrec un dels seus profetes de joventut, no es poden perdre L’artista irreverent, una setantena llarga de litografies que repassen el millor de la seva obra, des dels cartells per als locals dels seus amics, els affiches que li encarregaven les seves amigues, els retrats de personatges que pul·lulaven pel submón que era Montmartre a finals del XIX, i una poc transitada però interessantíssima sèrie titulada Elles, que com diu Rosa Perales, comissària de l’exposició, proposa una mirada essencialment compassiva, humanista i empàtica al sòrdid món de la prostitució, que el nostre home d’avui coneixia de primeríssima mà: en un moment de la seva vida fins i tot es va instal·lar en un bordell, i aquesta intimitat amb les professionals del sexe li va donar accés a escenes habitualment vedades al profà. Hi abunden les toilettes, seguint l’exemple de Degas, però també assistim des de primera fila al posat que fa la barjaula després del servei i a la inspecció mèdica reglamentària. En ocasions, diu Perales, no és difícil intuir entre les prostitutes una intimitat que va més enllà de la simple companyia i que frega l’amor lèsbic. I no oblidem que estem parlant de finals del XIX.

Però si Toulouse Lautrec s’ha convertit en un dels artistes més reproduïts en pòsters i postals no és per sèries com Elles, sinó pel cartellisme en què es va prodigar, sovint per fer un favor als seus amics: Divan japonais, Jardin de Paris i tots els moulins que va anar il·lustrant. El que n’atrapa és la modernitat: Toulouse Lautrec, tan influenciat per l’estampa japonesa, parla el nostre mateix llenguatge visual. No és casualitat que sigui considerat un dels pares del disseny gràfic. L’artista irreverent, en fi, es completa amb una curiosa sèrie de retrats on, a part dels homes amb possibles que desfilaven pels cabarets al darrere de les prostitutes, hi ha sorpreses com un dels raríssims retrats que Van Gogh, amic seu, es va deixar fer de costat –del costat amb orella, s’entén– i també d’Oscar Wilde, amb qui va fer amistat als seus viatges a Londres i de qui dona una imatge francament desagradable.

Cal dir abans d’acabar que Toulouse Lautrec no era un artista maleït obligat a sobreviure pels antres i tuguris dels baixos fons del París finisecular, on es concentraven els fruits més espuris de la industrilalització més salvatge. Va ser ell qui va triar aquest món. I ho va fer, diu Perales, perquè entre prostitutes, artistes morts de gana i gent de mal viure i pitjor beure -com ell, d’altra banda– va buscar i trobar la seva família i un lloc alternatiu al món d’on procedia, la noblesa de províncies, on probablement a causa de la seva minusvalidesa (els seus pares eren cosins germans i la consanguinitat li va provar una rara malaltia que li va afectar els malucs i li va impedir créixer més enllà d’1,53 metres) es va sentir rebutjat. No es va privar, en fi, de cap vici, amb lloc destacat per a l’alcohol d’altíssima graduació, va patir freqüents atacs de bogeria i va morir als 36 anys. 

L’exposició es completa com és norma de la casa amb un programa d’activitats que inclouen, atenció, un taller de tast d’absenta (la mare del pastís, recordin) a càrrec d’Aitor Estela, un altre de cancan per a famílies i la inevitable visita amb perspectiva de gènere sota el lema Prostitutes, bordells i sífilis.