Calia probablement la paciència i dedicació d’un monjo, i ell ho era, de Montserrat, per deixar transcrits prop de 3.000 documents, sense els quals difícilment hauria estat possible molta de la recerca històrica posterior sobre Andorra en particular i el Bisbat d’Urgell en general. És el que, per començar, exposava la Susanna Vela historiadora i arxivera en la xerrada amb què intervenia en les jornades d’homenatge celebrades entre Organyà i la Seu, organitzades pel departament de Cultura de la Generalitat i la Ruta Pompeu Fabra.
Impossible resumir la feina que va deixar feta, i no sols en recerca, sinó també en difusió: aquí estan encara Urgèl·lia o els Quaderns d’Estudis Andorrans, puntualitzava Vela. “I no sols hi havia el vessant d’historiador, sinó que li interessava tot, tot, en l’àmbit de la cultura”. Però si alguna cosa se n’hagués de destacar seria, és clar, haver estat el primer a trobar (transcriure i difondre) documents com ara l’acta de consagració de la catedral, “i sense aquest primer pas seria més difícil que els investigadors posteriors haguessin fet la seva feina”. Sobretot, puntualitzava la ponent, que obria les sessions de dissabte a la sala La Immaculada, tenint en compte que el territori va just de centres de recerca, més enllà dels esforços de l’Institut d’Estudis Comarcals (IECAU) o la SAC pel que fa a Andorra. “Però són esforços personals, de voluntaris, i tenen pocs recursos per esdevenir centres de referència”, especialment sense la implicació de les institucions. Així que la tasca de Baraut es revela vital fins a l’actualitat: amb els documents transcrits i més fàcilment accessibles, és més probable que puguin despertar l’interès d’investigadors d’universitats “que estan lluny”.
Afortunadament, a Baraut “tota la feina se li ha reconegut, la seva visió de la història no se centrava en un o dos temes, sinó que abasta des de l’organització institucional del Bisbat d’Urgell a com funcionava el règim feudal a Andorra” per la banda medieval, “i també va dedicar temps a biografies de personatges coetanis il·lustres” o aspectes molt diversos de la història de l’Alt Urgell i Andorra, concretament centrat en les èpoques medieval i moderna.
I la continuïtat? “A Andorra va haver-hi una explosió de recerca durant els anys vuitanta i noranta, amb molta producció historiogràfica, molts congressos, publicacions, com els Quaderns d’Estudis Andorrans”. A l’Alt Urgell aquest moviment arribaria uns anys més tard, amb la creació de l’IECAU. Tot i així, insistia, sempre es tracta d’esforços personals, en un panorama on “l’Administració no està tan present com caldria”.
Si Cebrià Baraut va obrir camins, què falta? La xerrada era una oportunitat precisament per reflexionar sobre el futur de la recerca. “És moment de reivindicar el paper de l’Administració oferint més recursos, igual que s’han de continuar publicant fonts primàries de la història i posar-les a l’abast, difondre-les, aprofitant la tecnologia, perquè els arxius siguin accessibles, que se’n facin inventaris, publicacions...” A banda de dotar beques, incentivar els investigadors. “La Universitat d’Andorra, que no és molt prolífica en recerca històrica, podria establir acords amb altres centres universitaris”, proposa. I així anar omplint buits de coneixement, que n’hi ha, i molts: des d’estudis de demografia històrica a història de les institucions, de transformació del paisatge, o moments poc coneguts, com els segles XVI i XVII.