Mingo Ràfols, Roser Batalla i Irina Robles estrenen ‘Èxit’, escrita i dirigida per Agustí Franch.

Diu que la Lídia és cap de recursos humans, i diu també que és el seu primer dia de feina. Un primer dia pelet especial, a l’estil de George Clooney a Up in the air, perquè el primer que li encarreguen és decidir quin dels dos caps de comptabilitat de l’empresa, la Maite i el Manu, se’n va al carrer. I ho haurà de decidir en una hora i quart, que és exactament el temps –en temps real– que dura la funció que tots tres es passen dalt de l’escenari: uns, defensant la seva posició; l’altra, intentant dilucidar el dilema.

Doncs bé: Irina Robles és la Lídia, Roser Batalla, la Maite, i Mingo Ràfols, el Manu, i aquest és telegràficament l’argument d’Èxit, la primera proposta de l’Escena Nacional per al curs 2019-20. L’estrena, divendres a les Fontetes, amb doble funció l’endemà perquè no hi hagi excuses, i a l’octubre, temporada a l’Eixample Teatre, escapada barcelonina que fins no fa gaire constituïa el sostre de vidre de les produccions andosines i que els últims temps està deixant de ser notícia. O gairebé.

Els esforços del Manu i la Maite per mirar de salvar el seu lloc de treball s’hauria pogut abordar des d’una perspectiva dramàtica. Però això hauria sigut tota una sorpresa si tenim en compte que l’autor (i director) de l’obra és Agustí Franch, que mai no ha ocultat les seves preferències per la comèdia, i que –no ho oblidin– està en un moment dolcíssim: un altre text seu, Coitus, està actualment en escena a Madrid –des del 13 de setembre, a la sala Figaro– i a Barcelona –a partir de dijous, al Club Capitol.

I Èxit és una comèdia canònica, amb l’única i ben alta intenció de fer riure el personal: “En camp moment he tingut la intenció de donar lliçons de res. L’únic que pretenc és que l’espectador rigui, que s’ho passi bé durant una hora i mitja i que si és possible, que en continuï parlant després de sortir del teatre, durant el sopar: i tu, qui hauries salvat? Potser es podria fer algun paral·lelisme amb la manera de gestionar el personal de certes multinacionals, però no era aquesta la meva intenció.” Què aporta Èxit al panorama teatral? Franch ho té clar: “L’oportunitat de tenir dos dels actors més importants de l’escena catalana dels últims anys en una producció andorrana, cosa que no és gaire habitual”.

Diu Franch que l’únic paper que tenia clar era el de la Lídia, “una dona insegura, amb contradiccions, que s’atabala fàcilment”, i en qui des del primer moment hi va veure Robles; Batalla encaixava en la pell de la Maite, “cínica i amb mala llet”, mentre que per al Manu, “el típic bon company, amb tendència a la llagoteria, que no saps si odiar o adorar”, va pensar en Ràfols, tot i que mai –diu– l’havia vist en un paper similar. Tots dos van dir que sí i l’invent funciona, assegura Batalla, “perquè l’espectador vol saber quina serà la decisió fatal de la Lídia, i com s’ho fan aquests dos pobres paios per defensar la seva cadira”.

Èxit funciona, flueix, diu Robles, “tot i que personalment em va costar trobar el to del personatge. Tots tres estem tota l’obra a l’escenari, no hi ha entrades i sortides, no és un vodevil, sinó una comèdia de diàleg”. Una comèdia a la qual Ràfols sí que li treu una mica de punta social: “A Andorra potser no, però a la península hi ha molts treballadors que cada dia van a la feina amb el cul apretat, pregant perquè no passi res, cap sorpresa que els deixi sense feina. Però això, que normalment s’hauria explicat en clau de drama, Franch ho passa pel sedàs de la comèdia: és una perspectiva interessant”. La Lídia, la Maite i el Manu són, a més, tres perfils molt recognoscibles, “tots tenim col·legues o coneguts en qui els reconeixerem, i una de les funcions del teatre sempre ha sigut la de fer de mirall de la societat”.

Tant Batalla com Ràfols els recordaran segur de Nissaga de poder i El cor de la ciutat, però també per una dilatada trajectòria teatral –Batalla, a Dagoll Dagom; Ràfols, a l’històric Cyrano de Flotats, perquè se’n facin una idea. Pel que fa a l’ENA, a Èxit li seguirà Com menja un caníbal, amb Núria Montes i Isak Férriz, que s’estrenarà al desembre però no recalarà al Claror fins al 2020, igual que Prostitución, amb Carmen Machi, atenció, com a protagonista, i Alfons Casal i Hèctor Mas a l’equip tècnic.