Les dues estacions de ràdio i una vintena de peces del fons arqueològic estrenen l’arxiu digital de Patrimoni.

És possible que no tinguessin mai l’oportunitat de visitar les intimitats de l’imponent edifici de Sud Ràdio, al cap del port. Semblava que s’hi hagués aturat el temps posem que el 1981, quan el Consell General va decretar que Sud Ràdio i la seva gran rival, Ràdio Andorra, callessin per sempre. L’última vegada que ens hi van deixar entrar encara vaig tenir temps de rescatar de la sala de descans, amb les seves butaques eskay i el seu televisor de tubs catòdics, un Simenon de l’any de la picor –La neige était sale, un altre dia els en parlaré–. Ara ja no cal que ho intentin, perquè la reconversió de l’estructura en centre mèdic-esportiu en canviarà  totalment la fesomia. Una llàstima. Però no tot està perdut. Patrimoni ha tingut la bona ocurrència de salvar digitalment el que quedava de Sud Ràdio (i de Ràdio Andorra, avui seu de Turisme) i estrena amb els models de les dues estacions l’arxiu digital.

De moment, un tímid i prometedor tastet del que serà, que s’hi pengin els models de la resta dels nostres monuments. Però suficient per passejar per les tripes dels dos edificis i contemplar-ne in situ les dependències, la maquinària i, sobretot, les emissores històriques: una Thomson CSF de 300 kW de potència, una altra Thomson CFTH Houston de 600 kW i una Brown Boveri de 50 kW, l’única que ha sobreviscut a la reforma. Això, pel que fa a Sud Ràdio. Les de Ràdio Andorra –una SFR del 1939 i la Brown Boveri del 1963–han tingut més fortuna i s’han conservat in situ. I restaurades. La visita virtual que proposa Patrimoni permet ficar el nas als racons més amagats, i es complementa amb la vintena de peces procedents del fons arqueològic seleccionat  per inaugurar l’arxiu digital. Una eina portentosa perquè permet agafar per exemple el passador del cinturó d’un soldat romà –probablement d’origen gal, però romà al cap i a la fi– que cap als segles IV o V de la nostra era va fer guàrdia a la fortalesa del roc d’Enclar. El model en 3D que Patrimoni li va encomanar a Gerard Remolins, l’ànima de Regirarocs, permet manipular la peça a discreció, donar-li la volta, posar-lo de cap avall, acostar-se fins a distingir les marques del torn i les ditades de l’artesà que va fabricar la peça, en el cas de la ceràmica.

El passador, dèiem, és una de les vint peces ja digitalitzades. Hi ha també braçalets, destrals, collarets, bols, urnes, fíbules, ampolletes, un peu votiu i una de les olles de Prats; n’hi ha de ceràmica, d’os, de quars, de sílex, de pedra polida, d’aram i de bronze, i n’hi ha des de l’epipaleolític de la Balma de la Margineda, posem que cap al 10000 abans de la nostra era, fins a una clau de ferro del XIV procedent de Sant Climent de Pal. Les nostres preferides són, però, una urna del Bronze antic, diguem que entre el 1750 i el 1200 abans de la nostra era, i un ganivet de sílex exhumat a la Feixa del Moro i datat al Neolític mitjà, fa uns 6.000 anys. Menys tocar-lo, podrà fer-hi de tot. És realment emocionant. Llàstima que per accedir-hi calgui un mapa del tresor de tan amagat com està. Nosaltres li’l facilitem: https://sketchfab.com/patrimoniculturalandorra.