Valls i Carol recullen una seixantena de mites amb ADN andosí en la reedició ampliada del clàssic del 2010.

Facin la prova: quantes llegendes andosines podrien recitar de memòria i amb més o menys seguretat? L’argolla de Carlemany, potser, i Meritxell, Canòlich, les bruixes d’Engolasters, la Dama Blanca, els tres soldats, el buner d’Ordino, la Creu dels Set Braços, les osses d’aquí i d’allà i... quantes més? Sense fer trampetes, és clar. La realitat és que n’hi ha com a mínim 56, que són exactament les que han recollit Àlvar Valls i Roser Carol a Llegendes d’Andorra. El títol segurament els soni, perquè es tracta de la reedició –això sí, ampliada amb dos capítols nous, de seguida hi tornem– del volum publicat el 2010 per Edicions de l’Abadia de Montserrat, que va tenir una distribució pèssima i avui completament descatalogat. Anem l’ha rescatat de l’oblit i ahir es va presentar a les Jornades de bruixeria lauredianes.

Però tornem al tall: si només coneixem mitja dotzena de les nostres llegendes, som mals andorrans? “Si depengués d’això, qui no seria mal andorrà? En realitat es tracta de conèixer com se les empescaven els nostres avis i rebesavis per explicar un món que sovint no entenien, des del mite fundacional de la nació andorrana fins als éssers fantàstics –bruixes i menairons, llimois, fantasmes i tamarros– que pul·lulaven per les nits preindustrials, passant per bèsties ferotges i naturalment pel devocionari popular”. 

A diferència del llibret clàssic de Ricard Fité (1966), que les va recollir de fonts orals, Valls i Carol no han fet pròpiament una feina de camp, sinó un buidatge intensiu de la bibliografia existent sobre la matèria. Potser per això han doblat el nombre de mites i s’han permès el petit luxe d’afegir-n’hi dues: El cavall blanc de Bescaran i, atenció, El miracle de Sant Macari, que intenta explicar l’origen de l’altra Andorra, la de Terol. I resulta que el devem a aquest curiós sant, de qui no es coneix cap advocació a casa nostra però a qui, segons la historiografia aragonesa, els pastors andosins que feien la transhumància fins a aquelles terres professaven tanta devoció que en certa ocasió que el fill petit d’una alqueria estava en perill de mort els amos van demanar ajuda als nostres rebesavis, i van aconsellar que s’encomanés a Sant Macari, diu que venerat a Andorra com a patró dels trencats, i va funcionar, fins al punt que a l’any següent es van fer portar una estampa i els malalts dels voltants pelegrinaven fins a la casa a la recerca de curació. I també funcionava! Així que van tirar sàviament pel dret i van construir allà mateix un poblet que van batejar amb el nom d’Andorra.

Bon paper a la Setmana
Ara vagin a buscar vostès algun rastre de Sant Macari entre nosaltres. Però és igual, perquè a les llegendes no se’ls ha exigit mai rigor històric. Mirin si no totes les associades al cicle de Carlemany, més falses que un duro sevillà. Ni l’argolla de Fontargent, ni la cambra de l’emperador al Pui d’Olivesa, ni la Carta Pobla. Res. Significa això que som especialment mitificadors? “No”, respon Carol. “El que vol dir és que hem fet com tots els pobles del món, que mitifiquen un origen incert i intenten legitimar-lo buscant-li padrins ben llustrosos. Mira Don Pelayo, el Cid i Guifré el Pilós...”

Destaca Valls la inexistència de mites que exalcin l’heroisme bèl·lic més enllà de Carlemany, un fenomen lligat, diu, als nostres vuit segles de pau sempiterna, insisteix que la major part de les llegendes andorranes es troben, adaptades a la idiosincràsia local, en països veïns –pensin en les marededeus trobades– i si ens demanen que els diguem la nostra preferida, ens quedarem amb L’arca de Noè, que segons les fonts va amarrar precisament als peus del pic de Fontargent: “Però no t’emocionis, perquè he pogut comprovar que es diu que va desembarcar en altres tres punts del Pirineu.” Tampoc estan malament El bany de la teina mora, cosina germana del tresor de Maria de Moctezuma, ni El roc del Llunci, ni El fantasma de cal Pardo...

En fi, les Llegendes de Carol i Valls es van enfilar entre els llibres andorrans més venuts a la Setmana, al costat de Bel ami, de Maupassant (Trotalibros), Per què no repensem el canibalisme?, d’Albert Pijuan (Medusa), i Parets de pedra seca (Editorial Andorra). No hi figura Pau de Gósol, que publica la catalana Comanegra.