Vostès probablement ignoren qui és Konstantin Paustovski. No s’hi amoïnin, nosaltres també ho ignoràvem fins ahir, i és veritat que es pot viure, fins i tot ser feliç sense saber-ho, només faltaria, però el que està clar és que, sabent-ho, viurem el que ens quedi d’una manera probablement més intensa. Perquè mirin, va ser rebre la carta mensual del meu amic Jan amb la novetat de Trotalibros i ja estic descomptant els dies perquè arribi d’una vegada a la llibreria Los años lejanos. Caldrà una mica de paciència, perquè no serà fins al 23 d’octubre, però se’n poden descarregar un fragment del capítol inicial per anar entrant en matèria i fer-se’n creus amb nosaltres: com és possible que mai fins ara haguéssim sentit a parlar de Paustovski (Moscou, 1892-1968), autor d’unes memòries monumentals en sis volums –Los años lejanos és només el primer, s’enfila per sobre de les 400 pàgines, i l’obra completa frega les 2.500– i quatre vegades candidat al Nobel –que no es va endur, sembla, perquè algú no li perdonava l’antiestalinisme en què havia militat.?

La peripècia vital de Paustovski fa vertigen: va néixer i créixer a la Rússia tsarista i va participar en (i va sobreviure a) dues guerres mundials, una de civil i una revolució (la comunista), per acabar vivint a l’avui extinta Unió Soviètica. Encara més, el primer volum d’aquestes memòries –“una de les grans autobiografies russes de tots els temps, tan actual avui com quan va ser escrita i quan ser viscuda”, ens diu Julian Barnes amb entusiasme– transcorre a la Ucraïna en què l’autor va viure bona part de la infància i la primera joventut, i arrenca a prop de la localitat de Belaia Tserkov, un dels primers escenaris de l’actual guerra d’Ucraïna.

Com diu l’editor, Paustovski parteix de la seva experiència personal per explicar la història de Rússia “des de baix i a la vegada combinant-la amb un relat íntim i personal que explora temes eterns com el pas del temps, les relacions familiars, l’ingrés a la vida adulta i el descobriment de la passió per la literatura”. El primer volum arrenca amb el telegrama on li notifiquen el traspàs imminent del pare: el protagonista, Kóstik, torna a casa per dir-li adeu, “un viatge físic que també ho és al món de la seva infància, al paradís perdut en què la vida familiar i els dies a l’institut –amb companys de classe com el futur escriptor Mikhaïl Bulgàkov, que petit és el món– es barregen amb episodis com la visita del tsar a la seva escola o la mort de Tolstoi, i tot això, mentre es desperta la seva fascinació per la literatura”.

Arimany, en fi, és el primer a confessar-se estupefacte per haver viscut tres decennis en la inòpia, fins que va topar-se per casualitat i en una llibreria de Londres –la Daunt Books del barri de Marylebone, d’una confluència com aquesta només en poden sortir coses bones o molt bones– els tres primers volums de l’obra. D’això fa tres anys, els que li ha costat aconseguir-ne els drets, embarcar el traductor en aquesta odissea editorial i publicar-ne el primer volum. El segon (Una juventud inquieta) i el tercer (La aurora de una època incierta) apareixeran l’any que ve, “i si tot va bé, acabaré el cicle complet el 2027. És sens dubte el projecte més ambiciós de Trotalibros. I m’ho pots dir: sí, estic boig”.

Una autobiografia oceànica que té forma de novel·la de formació i que ell compara per ambició i per extensió amb La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgård. No sé vostès, però ja m’he imprès el capítol de cortesia, mirin com comença i veuran com es queden amb les ganes: “Era yo estudiante de último curso en el instituto de Kiev cuando me llegó un telegrama en el que me informaban de que mi padre se esaba muriendo en la finca de Gorodische, crerca de Bélaia Tsérkov...”