Imaginem: els paisatges que poblen les teles d’Ewa Karpińska poden ser fragants prats de la Cerdanya francesa, o poden ser rocs secs i durs, volcànics, del sud de l’Alt Urgell, o poden ser fresques arbredes andorranes, a l’artista polonesa les imatges se li fonen i li serveixen com a font d’inspiració per als paisatges poètics –figuratius els uns, a tocar de l’abstracció els altres– que exhibeix a la sala La Cuina, a la Seu d’Urgell, fins a final de l’estiu. Poètics per la seva concepció i poètics perquè l’exposició, que recupera el manifest de Nuccio Ordine per al títol, La utilitat de l’inútil, sorgeix de la coneixença i col·laboració amb Biel Mesquida. Per cert, que l’autor oferirà un recital de les seves composicions el proper dia 26, a la mateixa sala de l’edifici de Les Monges. La mostra, itinerant, recala a la capital alturgellenca procedent del Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, a París, on resideix habitualment la creadora. 

Karpińska (Polònia, 1962) va entrar en contacte amb el poeta mallorquí a través dels textos que publica a Vilaweb: una de les seves pràctiques habituals per aprendre català. “Una trobada estranya, inesperada”, riu: bé que li costava seguir-lo, “amb aquell vocabulari tan ric, tan imaginatiu, tan saborós, aquella subtilesa increïble”, s’hi havia d’enfrontar a cop de diccionari “durant hores i hores”. No més, segurament, de les que necessitaria, més endavant, per confeccionar aquestes particulars cortines que semblen encaix delicat, entreteixides amb els mots de Mesquida. “Ell, amb les seves paraules, és com un tità de la mitologia grega, que cada cop que toca la terra és la natura que li dona força”, tot i estar “tan terriblement desencantat de tot el que ens envolta”. En tot plegat, Karpińska es trobava perfectament identificada, i d’aquí la bona entesa entre l’obra de tots dos. 

Carpe momentum és el títol d’un dels poemes de Mesquida que està al rerefons de les aquarel·les (principalment, però, l’exposició és un desplegament de tècniques diverses), “en una recerca del que és essencial”. Per això, hi torna, el títol amb referència  al famós manifest, “a la necessitat que tenim de tot allò que és espiritual, però a vegades resulta menyspreuat”. 

Trobada “surrealista”
Tenim, doncs, un poeta mallorquí i una pintora polonesa afincada a París, però cada dia més instal·lada a la Catalunya nord i amb un interès creixent per la llengua catalana, i tenim una trobada entre ambdós, que Karpińska mateixa considera un pèl surrealista. Si més no, tant com ho podria ser “la rencontre fortuite sur une table de dissection d’un parapluie et d’une machine à coudre”, que deia el comte de Lautréamont, frase que recull a la presentació de l’exposició Mònica Güell, directora del Centre d’estudis catalans de la Sorbona. 

Es mou entre la figuració i l’abstracció, sí, però és perquè cap aquí la porta l’interès pel detall “fins a les coses que són absolutament minúscules”. Pintaria les partícules elementals si pogués, perquè així és com s’explica la fragilitat dels objectes que conformen el món. És el que traspuen els rocs volcànics sobre els quals incideix la llum daurada, les aigües presents en estats diversos, alguna natura morta plena de subtils transparències. Reflectits tots aquests elements, dèiem, amb tècniques diverses –per exemple, el monotip, aquesta mena de gravat no serialitzat– però amb preferència per l’aquarel·la, que no deixa de ser la seva especialitat –domina la tècnica de l’humit sobre l’humit–, a banda del paper retallat delicadament, un encaix complicat d’elaborar i on, no cal dir-ho, no hi ha cap marge d’error.  

Cortines de paper
Aquestes cortines, llençols –com es prefereixi– representen precisament l’eix vertebral d’aquesta exposició: quin és l’element que uneix una pintora i un poeta? Evidentment, la paraula, respon Karpińska. “El poeta treballa dur per tallar la pedra, els mots, com ho faria l’escultor”. També escriptor i aquarel·lista comparteixen l’horror a la pàgina en blanc: “també el pintor ha de reescriure l’univers que l’envolta, amb imatges, relleus, sentiments”, encara que sigui amb un altre llenguatge, el visual. “Però també hi ha paraules, síl·labes, una gramàtica que no es pot deixar de banda: en un quadre cal conduir la mirada de qui el contempla.”