Van donar la campanada dos anys enrere amb La Senyoreta, personalíssima biografia, i millor dit retrat literari, de Maria Lluïsa Riba (1907-1993), l’última hereva de la il·lustríssima i centenària nissaga de Casa Rossell, només han de pensar que Antoni Fiter i Rossell, l’autor del Manual Digest, en va ser un dels seus més preclars exponents. Núria Gras i Josefina Porras comprovaran ara –de fet, demà i divendres al Comunal de la capital, en la segona proposta de la Temporada de Teatre– com se les arregla la seva biografiada dalt de l’escenari.

L’adaptació la firma Mercè Canals, fins ara actriu (Andandarà) i professora de teatre (Entreacte) que s’ha decidit a fer el salt i s’ha encarregat no només de la dramatúrgia sinó també de la direcció. I a les seves ordres, quatre actrius –cinc, en realitat– que es posaran en la pell de la Senyoreta a la infància (Laia Bartrina, dijous, i Mariona Gustavsson, divendres), a la joventut (Judith Puig), a la maduresa (Olga Armengol) i a la vellesa (Anna Mangot).

No es tracta d’una obra de ficció, insisteix Canals, sinó d’un retrat inspirat en les cartes, els documents i els testimonis que van recollir les autores: “El repte era mantenir-m’hi fidel, no trair aquest esperit original, però a la vegada convertir-lo en un relat atractiu, que funcionés dalt de l’escenari”. I això s’ha traduït en aquests quatre actes que repassen de forma cronològica la vida de la protagonista i la seva desconcertant però també fascinant transformació: de la noia moderna, seductora, pionera i alegre, si hem de jutjar per les fotografies que se n’han conservat, que va ser fins a la Guerra Civil espanyola, a la padrina orca, eixuta, distant i altiva que exigia tothom, des dels veïns de tota la vida fins a les infermeres que la van tractar els últims temps a l’hospital, que la tractessin de “senyoreta”.

La Maria Lluïsa nena surt a escena per la platea; les altres, cadascuna per una de les tres portes que conformen una escenografia austera però efectiva, al so d’una banda sonora –que firmen a quatre mans Juli Barrero i Miquel Coll– que evoca el pas del temps en una mena d’interludi musical remarcat per les evolucions d’una ballarina, Carla Puig. Es tracta, en fi, d’una producció amb estàndards professionals, diu Canals, i un equip que completen la mateixa Mangot al vestuari, Judith Puig (escenografia), Pep Bordas (il·luminació) i Inés del Busto (maquillatge i perruqueria).

“N’havia llegit la biografia abans que em proposessin d’adaptar-la per a l’escenari, i he de dir que m’he acabat enamorant de la Maria Lluïssa”, remata Canals. La descriu com una dona atrapada a les cotilles del seu temps, que va brillar intensament en la joventut però a qui un desengany amorós –un tal Ricard, amb qui intercanvia una correspondència apassionada, de qui se separa a causa de la guerra i que acabarà casat i emigrat a Mèxic, qui sap si exiliat– va anar secant per dintre. La mort de la mare, Maria Cassany, molt possessiva i a qui va cuidar en la malaltia, i l’omnipresència del germà, Joaquim Riba, el Marquesito, traspassat el 1983 a Calaf en accident de cotxe, són dos punts més d’inflexió en la tortuosa peripècia vital de la Senyoreta, que malviu els últims anys mig reclosa a la immensa casa pairal, enmig de dificultats econòmiques tot i el patrimoni immoble de la família, aïllada de tothom i amb un acusat síndrome de Diògenes. La pregunta que intenten respondre tant Gras i Porras com ara Canals és com va ser possible que aquell ésser nascut entre cotons i que semblava destinat a la felicitat acabés convertida en una mena de Monyos d’Ordino.

Per cert: per a la funció de demà ja no queden entrades. I per a la de divendres, un grapadet. Així que espavilin.