Si s’atansen per la farmàcia de Montferrer, els despatxaran l’analgèsic i unes píndoles de conversa. Si no, busquin ‘Reflejos y reflexiones’,  que Caballero –26 anys com a farmacèutic al poble– acaba de publicar

Un farmacèutic que es posa a escriure i...
Abans d’obrir la farmàcia a Montferrer jo venia de la indústria farmacèutica i de la universitat, tot i que vaig continuar vinculat a la indústria com a consultor: jo posava la química perquè una idea es fes realitat.  Sempre he escrit coses molt tècniques i recentment havia començat a escriure peces per a les xarxes socials. Es va convertir en llibre. Menys volàtil. Volia recollir l’altra cara dels projectes científics, que són les persones. 

Les observava.
Observo la realitat, sí, amb aquesta mirada del científic, la que et fa establir patrons, elaborar hipòtesis, verificar-les... Em vaig adonar que el que jo veia, el que a mi em passava a les empreses on jo treballava, es reproduïa en d’altres. 

Perquè és un llibre, no ho hem dit, que aborda qüestions com la gestió d’equips.
A les empreses hi ha l’organigrama: com es reparteixen els departaments. Però això és sobre el paper, i el com funciona en realitat es fa palès en el sociograma. Quan aquests sociogrames són correctes, les coses van bé, i si no... 

Doncs fatal.
Això no vol dir que les persones no tinguin talent, sinó simplement que no s’entenen entre elles, per motius que explico al llibre segons la meva experiència. Coses com que contractar un figura no et resoldrà els problemes. 

“Contractar Kirill Petrenko no et converteix en la Filarmònica de Berlín”. 
A banda, explico que hem de buscar l’excel·lència, sí, però no és la perfecció. La perfecció ens pot impedir avançar i a vegades és millor allò que és imperfecte, però transmet el que cal. 

Base científica i molt quallat d’exemples musicals.  
No per casualitat. Soc músic aficionat: toco el saxo, el clarinet i una mica el piano. A la Seu fa ja molt de temps que fem unes jam sessions, últimament al Parc del Segre i l’FM. Molt participatives i obertes, qualsevol pot venir a tocar. Una manera de fer això que explico al llibre: de compartir, de cadascú aporti segons allò  que sap fer. Potser no és perfecte, però emociona  veure gent que potser no té una gran tècnica però fa música des del cor. 

Molts científics són músics.  
Per molt científic que siguis, també acabes a l’àmbit filosòfic, vas a allò que és immaterial, al pensament, a l’abstracció. De fet, la ciència es basa en això: partim d’uns postulats, observem unes coses, i elaborem hipòtesis. A partir d’aquí construïm coneixement. Això és la ciència, quan no sabem, elucubrem i després s’ha de demostrar. Einstein i tota aquesta gent eren grans elucubradors. 

Tornem al llibre, que ens perdem...  
Intento parlar sobre els valors en les organitzacions. I en les persones, finalment. Vigilem molt allò que mengem, mirem de fer esport, però no ens preocupem tant dels valors. Alguns els adoptem i ens perjudiquen, ens intoxiquen. A les empreses també els hi passa. S’ha d’anar amb cura, perquè els valors passen a generar cultures organitzatives, que són com el subconscient d’una organització. 

Ben vist.   
Una empresa mediocre, gràcies a una bona cultura, pot triomfar. O a l’inrevés. No es mira: es miren els balanços financers, com  guanyar quotes de mercat, la innovació, etcètera. Però si no es té cura dels valors, el talent pot marxar i les empreses poden convertir-se en un reducte de gent molt mediocre. 

Es veu, es veu.   
El talent és una mercaderia, finalment, i els que estan a l’aguait se l’acaben quedant, i els que el cuiden, se’l queden. Això marca la diferència. 

Al llibre avisa que hem perdut el sextant. I no precisament el de navegar per mar oberta.  
Quan navegues, la brúixola et marca la direcció, però no et diu on estàs. És com prendre decisions: saps on vols anar, però no quina decisió prendre perquè no saps on estàs. El sextant funciona com una metàfora: l’univers és únic per a cadascú, assenyala el punt on ets, la teva posició. Cal saber interpretar-ho per decidir. 

Avui dia...  
Tothom sap de tot, tothom opina de tot. Fins i tot venen a la farmàcia a dir-me com funciona un medicament. Es confon l’opinió amb el criteri. 

El llibre té quelcom d’aristotèlic: contempla la vida molt en societat.   
Defenso una visió humanista, la que neix amb Sòcrates. Sempre m’han agradat els grecs i veig que hi tornen: mireu com es parla avui dels estoics. Els homes seguim sent els mateixos, el nostre manual d’instruccions continua sent el mateix: sentim enveja, vanitat, sent capaços del millor i del pitjor. No canvia, no pot. 

Empra el mètode socràtic.  
No imposar. Podria haver fet un decàleg del bon líder, però no m’agrada això. Sòcrates ajudava a trobar les mateixes respostes fent-se les preguntes correctes. Ell guiava.  

Un farmacèutic filòsof, i músic, en un petit poble de muntanya.   
Una persona que té curiositat per tot. No som éssers aïllats. Soc farmacèutic, que és una feina humanista també: busca millorar la vida de les persones. A vegades sols amb una xerrada informal. 

El llibre va adreçat a...  
Pensava en l’entorn professional, potser en perfils directius. Però l’han acabat comprant els veïns. En principi, perquè em coneixen, és clar, però m’ha xocat que molts m’han dit: “aquí hi ha coses sobre la vida”. L’han llegit mestresses de casa, gent que mai no ho hauria imaginat. Estic molt satisfet perquè m’ha sortit un llibre que s’ha pogut llegir la meva mare.