La peripècia de Vivian Maier (Nova York, 1926-Chicago, 2009) és una de les més tristes de la història de l’art. I encara la fa més trista el reconeixement universal que li va arribar a partir de l’endemà mateix de la seva mort. Sàpiguen si no van tenir l’oportunitat d’assistir a l’exposició epifànica que li va consagrar el 2021 la galeria Alta que Maier va acumular allarg de la seva vida un autèntic oceà de negatius –prop de 150.000, dels quals tan sols se n’han positivat uns 3.000: pensin que el fons Peig de l’Arxiu Nacional són uns 65.000 negatius– i que mai, però mai en va arribar a vendre cap. Ni una. Un rècord que supera de llarg un maleït cèlebre com Van Gogh, que tampoc va vendre ni un sol del miler de quadres que va pintar. El cas de Maier és particularíssim: a patir dels 30 anys es va guanyar la vida fent de mainadera –una vida essencialment nòmada, que l’obligava a canviar de família i sovint també de ciutat quan els nens creixien– i la fotografia va ser la seva passió secreta. L’única que se li coneix, de fet. Dos anys abans de morir –en una residència d’avis, després d’uns últims anys gairebé en la indigència– un cronista de Chicago, John Maloof, va tenir la santa sort d’adquirir en la subhasta d’un guardamobles desnonat un lot amb una ingent col·lecció de negatius. Van resultar que eren els de Maier. Però com que havia viscut tota la vida en l’anonimat no en va trobar rastre fins que en traspassar ella, el 2009, li va caure a les mans una lacònica necrològica. El boca-orella ja havia començat a córrer, i el nom de Maier sonava entre les grans pioneres de la fotografia nord-americana. Avui forma part del cànon. Però ella no ho va arribar a saber mai.
La seva obra, en fi, es divideix en dues grans sèries: la fotografia de carrer, amb especial atenció pels ambients populars, els nens i la marginalitat, i els autoretrats, que conformen, atenció, el 30% del seu corpus –i estem parlant, recordin, de 150.000 negatius! És precisament aquesta dèria per les selfies, quan encara no es deien així, la protagonista de L’autoretrat i el seu doble, la magna exposició –un centenar de fotografies– que fins a l’1 de març li consagra la sala de Govern al Parc Central de la capital. Els primers autoretrats daten del 1954; els últims, del 1997. Mitja vida mirant-se ella mateixa a través de l’objectiu de la seva Rolleiflex. Diu Txell Blanco, que exercia ahir com a amfitriona en absència de la comissària, Anne Morin, que Maier no estava especialment interessada en la seva figura, cosa que és molt dir quan t’has disparat posem que 50.000 vegades. Que el que la motivava era una mena de joc: la composició, que ho dominava tot i que pel que se’n sap va ser una fotògrafa autodidacta, i el repte que planteja en algunes de les imatges, obligant l’espectador a buscar-la com un Wally qualsevol.
Maier aprofitava qualsevol superfície per autoretratar-se: aparadors, parabrises, el cromat d’un retrovisor, d’un parafang o d’un cendrer, una finestra, la pantalla d’una bàscula, la tapa d’una nevera, la façana d’un edifici i naturalment els miralls que anava trobant en les seves excursions urbanes. Mai somriu. I gasta un gest tirant a sec, reticent i suspicaç –sembla que es posava molt nerviosa quan algú (que no fos ella) pretenia retratar-la, a ella, que es va dedicar a robar retrats aliens!– que no la fa especialment simpàtica. Però en canvi emana una tristesa insondable, ja des dels autoretrats de joventut, que suscita a la vegada una aura de misteri i ganes de consolar-la. Sobretot, coneixent el final que li esperava, sola i pràcticament desnonada.
Diu Blanco que més enllà de la fotografia de carrer i de l’autoretrat, l’interessant de Maier són les qüestions metaartísqtiques que planteja: per què fotografiava, si mai va entrar ni de passada als cercles artístics? Per construir-se una identitat, “ella que, com a mainadera, estava destinada a quedar als marges de la història oficial”. El reconeixement pòstum, aquest destí cruelment sarcàstic que semblava esperar que morís per fer eclosió. L’evidència que el cànon de la fotografia encara no s’ha tancat, i que és possible que del fons d’un magatzem remot aparegui una obra mestra. I el caràcter fortuït, per no dir la banalitat de tot plegat: si una persona com Maloof no hagués adquirit aquell lot, és molt probable que hauria acabat a les escombraries i que Vivian Maier continués avui sent una absoluta desconeguda. De fet, hauria sigut el més lògic i deu haver passat incomptables vegades.
Pensem-hi la pròxima vegada que ens deixem caure per uns encants. Només que hi trobem la mil·lèsima part del que ella va deixar, n’hi hauria prou per considerar-nos afortunat.