La continuïtat dels dominis esquiables passa per unir esforços amb experiències com la d’Andorra, primer amb la fusió de Grandvalira i Vall-nord Pal Arinsal i a continuació, amb la creació del forfet únic. També a Espanya s’estan fent passos en aquest sentit, mentre que França s’ho mira ja no de reüll, sinó com una possibilitat real si el sector vol sobreviure, i més en el marc d’un canvi climàtic que posa en perill aquesta continuïtat.
Ho exposa llargament un informe temàtic del Tribunal de Comptes francès del mes de febrer sobre com afronten les estacions de muntanya el canvi climàtic. I en aquest sentit, convé destacar el paper rellevant que es dona a l’exemple andorrà, posat com a model, juntament amb el de les Dolomites. I és que per a França el mercat global de l’esquí suposa fins a 53,9 milions de dies d’esquí, prenent com a referència la temporada 2021-2022, i ocupa el segon lloc del món després dels Estats Units (61 milions). I si a gairebé tots els països, la part principal dels dies d’esquí la realitzen els nacionals, la clientela internacional representa més de la meitat de l’activitat a només dos països, Andorra i Àustria, on els esquiadors estrangers suposen el 92% i el 66% dels dies d’esquí respectivament.
L’informe incideix en la necessitat d’ampliar la governança perquè si la unió fa la força, a hores d’ara la dispersió debilita el sector. Així, s’exposen situacions que reflecteixen aquesta debilitat, com ara la disgregació, mitjans reduïts dels municipis per desenvolupar i dur a terme un projecte de transició en el complex context del canvi climàtic, la necessitat d’adaptar les activitats per a tot l’any i l’interès per desenvolupar ofertes no competitives entre territoris propers.
Segons el Tribunal de Comptes, a això s’hi ha d’afegir un argument financer: molts municipis avui no disposen de mitjans per finançar les activitats de diversificació que volen implementar, mentre que si posessin en comú els recursos a nivell regional o nacional sí que ho podrien fer.
I és aquí on brillen els exemples d’Andorra i les Dolomites, que demostren que la federació d’estacions d’esquí a més gran escala facilita la transició i la seva supervivència. I no només això, sinó que permet desenvolupar ofertes comercials coordinades i disposar de més recursos per finançar projectes. I és que a més que Grandvalira Resorts s’ha convertit en un únic domini esquiable i ofereix un forfet únic, s’han fet tota una sèrie d’inversions que permeten incloure en l’oferta solucions alternatives diferents de l’esquí per al turisme d’estiu que també es poden utilitzar a l’hivern quan la neu escasseja.
Competència
L’informe del Tribunal de Comptes també recull la competència que suposa Grandvalira en relació amb les estacions del departament de l’Arieja. Per constatar-ho, però també per reflexionar sobre el que això suposa. I és que aquest departament compta amb cinc estacions d’esquí que comparteixen una zona de captació molt comuna. Aquesta zona també és poc poblada i només abasta quatre pobles de mida mitjana i el sud de Tolosa, situat a menys d’1,5 hores en cotxe. Es recorda que a vegades Grandvalira ha llogat autobusos entre l’estació d’esquí i l’estació de tren i l’aeroport de Tolosa durant la temporada d’hivern. Uns busos amb esquiadors que per arribar a Andorra passen molt a prop de dues de les cinc estacions de l’Arieja i creuen la tercera, que també és la més gran del departament (Ax Trois Domaines). Aquesta situació de competència entre estacions comporta una reducció important dels ingressos de les estacions de l’Arieja.
I seguint encara amb la competència, també es constata que el Pirineu espanyol i andorrà, aquest cop posats en un mateix sac, són competència directa amb el Pirineu occità, ja que ofereixen poder esquiar en un nombre reduït d’estacions amb serveis millors i més integrats. De fet, el vessant no francès dels Pirineus només té 15 estacions enfront de les 32 del francès. A més, el domini esquiable té un major desnivell, una superfície més gran i el doble de remuntadors. En contrapartida, els preus són un 33% més alts.
L’adaptació de les estacions al canvi climàtic és una realitat que traspassa fronteres. I qui sap si la reflexió ha d’anar més enllà de les fronteres nacionals.