La memòria del primer any de funcionament del Centre Residencial d'Educació Intensiva (CREI) té una virtut: ofereix un retrat fidedigne del funcionament i repassa un els greus problemes amb què els gestors s'han topat des que a finals del 2022 es va posar en marxa i que, en la fonamentada opinió de les dues fundacions que se n'ocupen, en compromet la viabilitat. El primer de tots, l'altíssima rotació de personal, amb una desena de baixes per a una plantilla que frega els vint professionals. Un mal endèmic que pateixen moltes de les nostres empreses i que reclama un enfocament transversal –habitatge, salaris, conciliació...– El segon, i probablement el més sorprenent per a un equipament amb menys de dos anys de vida, són els desperfectes i el mal funcionament de les instal·lacions, que desvia recursos i atenció del personal i que probablement expliqui que encara no s'hagi concretat la recepció de l'edifici. I el tercer, una ocupació que s'ha quedat lluny de les previsions inicials, amb disset usuaris entre el centre residencial i el servei de dia. Just la meitat de la capacitat del CREI. Es van sobredimensionar les necessitats del país? No s'han repatriat els pacients ingressats en residències de l'estranger, en el que era un dels objectius amb què es va concebre el CREI? S'eternitzen a la Batllia els expedients dels candidats, que requereixen una resolució judicial prèvia? Ara que sabem de quin peu coixeja el CREI, cal posar fil a l'agulla per garantir la viabilitat d'un recurs prioritari en una societat com la nostra.