Falten probablement en l'àmbit de l'ús social del català, com en tants altres en aquest país nostre, dades, estudis, estadístiques fefaents. Per això té un valor indiciari l'informe amb què la Plataforma Andorra per la Llengua es va estrenar quinze dies enrere. La conclusió és que tan sols en el 40% dels comerços el català és la llengua amb què s'inicia la conversa. D'aquest i d'altres indicadors conclou la Plataforma que l'ús social del català retrocedeix i que la llengua oficial està per tant en perill, i està disposada a pressionar perquè l'Executiu apliqui la nova llei del català amb totes les conseqüències, sancions incloses si escau. Argumenta que en els 25 anys anteriors no s'ha aplicat cap multa, i que la mà esquerra no ha funcionat. És una visió. Una altra forma de veure-ho és que potser sí que ha funcionat, ha evitat que molts sentin el català com una llengua antipàtica, que s'imposa si cal per la força de la llei. Però és aquesta l'únic posicionament maximalista –i per tant discutible– que manifesta l'entitat. En canvi, reclama amb bon criteri que el català sigui un requisit per a tots els que renovin la residència, inclosos autònoms i residents passius, i no només per als assalariats, en el que és una qüestió de pura coherència i d'estricta justícia. I es mulla en l'afer d'Andorra Turisme, tan aficionat a passar-se a l'anglès a la mínima ocasió: no es tracta de prohibir que les campanyes, els rètols o els menús siguin en altres idiomes, però que com a mínim siguin també en català. A Andorra, és clar. A fora és una altra cosa. Pur sentit comú. No és demanar gaire.
