La tensió entre els defensors d'un model radicalment liberal i un altre en què l'Administració tingui cert marge de maniobra amb polítiques intervencionistes es va manifestar ahir en la presentació de l'Informe econòmic de la Cambra de Comerç. Els empresaris tenen legítimament la mosca rere l'orella després que transcendís la voluntat del Govern de limitar la inversió estrangera en el sector immobiliari. Ho farà en la futura llei per al creixement sostenible i el dret a l'habitatge, la coneguda com a llei òmnibus, que des d'ara sabem que inclourà també la reformulació (a la baixa) de la inversió estrangera en totxo. El cert és que l'actual crisi de l'habitatge no és filla d'aquest suposat intervencionisme de l'Executiu, sinó precisament de decennis de laisser faire en la matèria. No ha sigut com qui diu fins abans-d'ahir que el Govern no ha posat fil a l'agulla per aixecar un parc de pisos de lloguer assequible. Ha sigut precisament aquest deliberat desintervencionisme el que ens ha dut fins aquí. Si haguéssim fet com en altres països –i no cal mirar-nos en el mirall austríac, on el 60% de la població viu en habitatges protegits– i des de fa decennis haguéssim invertit en lloguer social, avui no estaríem lidiant amb una situació crítica. Limitar la inversió estrangera és una de les mesures per revertir-la. Congelar els lloguers, una altra. Totes dues són conseqüència, no causa de la crisi. El cert, però, és que l'Estat necessita la complicitat del sector privat per fer front a un repte majúscul. És responsabilitat seva guanyar-lo per a una causa que no és altra que el bé comú, el creixement sostenible i la pau social.
