L'estació d'autobús se'ns ha quedat petita. El balanç de viatgers per a aquest curs dona una xifra rècord: acabarem l'any per sobre dels 430.000. Una barbaritat si tenim en compte que quan es van obrir les instal·lacions, el 2017, les previsions del pla de negoci auguraven que aquest any es fregarien els 300.000 usuaris. La realitat ha superat molt llargament les millors expectatives i el risc, set anys després, és morir d'èxit. Cal recordar ara les crítiques furibundes que va generar en el seu moment l'equipament, és cert que no tant per la necessitat d'una estació moderna i funcional com per l'emplaçament, en una plataforma de nova creació sobre el Valira. Però facin només la prova mental d'imaginar com entaforaríem 1.200 viatgers diaris i les deu andanes que avui estan ocupades al 100% a l'antiga (i minúscula) estació a tocar de Riberaygua. Era una terminal indigna d'un país turístic com el nostre, i la solució s'ha demostrat òptima. Fins al punt que la direcció ja es planteja la urgència d'una ampliació: falten serveis mínims en una infraestructura d'aquesta naturalesa, començant per un punt de restauració digne d'aquest nom i que es vol resoldre amb una nova guingueta a l'espai que queda lliure fins a la rotonda. Unes instal·lacions noves quan les actuals no tenen ni un decenni i amb l'habitatge com a urgència nacional és ara mateix somiar truites. Però la terminal és per a mig milió de persones l'any la primera impressió que s'enduen del país. Que sigui la millor, la més amable i la més còmoda no és un capritx, sinó una qüestió d'interès nacional.
