L'episodi luctuós del suïcidi d'un intern a la presó, l'octubre passat, haurà tingut com a mínim la virtut de visibilitzar un problema que ara sabem que no és conjuntural ni puntual, sinó estructural. Ha sigut gràcies a una pregunta del grup parlamentari de Concòrdia que ens hem assabentat que 42 dels 61 interns de la Comella pateixen algun tipus de trastorn mental. Dos de cada tres. Una proporció que en el cas de les dones es dispara de forma encara més alarmant: set de les vuit internes pateixen ansietat, depressió o trastorn del son. Són xifres que posen els pèls de punta i que reclamen una revisió urgent dels protocols, per molt que la ministra de Justícia els consideri adequats. No es tracta de dubtar de la professionalitat de psiquiatres, psicòlegs i metges assistencials, però alguna cosa falla quan patir un trastorn mental deixa de ser excepcional i es converteix en l'habitual. Prou penosa és la situació d'un ciutadà que s'ha vist privat de la llibertat com perquè la condemna que ha de complir es vegi agreujada per aquesta mena de pena afegida. S'entén que el sol fet d'ingressar a la presó i la perspectiva d'unes setmanes, uns mesos o uns anys entre reixes generi una ansietat natural. Però costa de veure que dos de cada tres interns, en el cas dels homes, i nou de cada deu, en el de les dones, desenvolupin alguna patologia mental. Un pres continua sent un ciutadà que conserva intacta la seva dignitat humana, l'obligació de l'Estat mentre el té sota custòdia és vetllar per la seva salut i els protocols no poden ser una excusa.
