El meló el va obrir quinze dies enrere Austràlia, i la futura llei espanyola de protecció dels menors en entorns digitals també ho preveu: les plataformes disposen d'un termini d'un any per habilitar un sistema que barri l'accés a les xarxes socials als menors dels 16 anys. L'afany proteccionista de la mesura és obvi: a Espanya, el 98% dels menors d'11 anys ha tingut accés les xarxes, l'edat mitjana en què els nens tenen el primer contacte amb el porno se situa entre els 9 i els 11 anys, i el 30% hi ha accedit de forma accidental a continguts per a adults. Les dificultats pràctiques que planteja són igualment òbvies perquè el fet cert és que no existeix un sistema fiable per verificar l'edat dels usuaris, i en última instància el que compta és l'edat declarada de qui obre un compte. Això, d'una banda. De l'altra, una prohibició total convertiria en analfabets digitals els nostres adolescents fins als 16 anys. És això viable? I desitjable? Ho seria que d'un dia per l'altre, en fer 16 anys, passessin de no poder interactuar per una xarxa a tenir-hi accés lliure? És un debat complexíssim, amb moltes arestes i que abans o després ens haurem de plantejar, com proposa Projecte Vida. Però mentre no s'articulin mecanismes de control fiables, la primera i també l'última línia de defensa ha de ser l'entorn familiar, i són les famílies les que hem de tenir clar que de la mateixa manera que no deixarien un menor al volant d'un automòbil, tampoc li podem donar barra lliure amb el mòbil. La responsabilitat és i serà nostra, i no la podem delegar.
