L'inopinat suïcidi d'un intern de la presó de la Comella, el 30 d'octubre passat, va ser un succés excepcional, és veritat. Però podria haver-ho deixat de ser si s'haguessin consumat els dos intents frustrats que s'han registrat des d'aleshores. El primer, dos dies després d'aquell fet luctuós. L'últim, durant les festes de Nadal, quan es va haver d'activar el protocol d'atenció, es va posar videovigilància les 24 hores al pres que havia comès l'intent d'autòlisi, i se'l va acabar derivant a l'hospital. I no va ser l'únic, ja que el centre va haver de posar videovigilància a dos interns més que van manifestar "cert risc d'autòlisi". Un intent consumat, dos de frustrats i dos d'insinuats en menys de tres mesos deixa de ser un succés excepcional i es converteix en una tendència potser latent, però inquietant i també dramàtica, per molt que des del centre penitenciari s'hi posin benes adduint l'estrès natural que genera l'ingrés a la presó. Encara més després que transcendís que dos de cada tres interns, dos de cada tres!, pateixen algun tipus de trastorn mental. Un percentatge que s'enfila de forma alarmant en el cas de les dones: set de les vuit internes de la Comella pateixen ansietat, depressió o trastorn del son. Justícia i Interior assegura que els protocols funcionen adequadament i que no s'ha registrat un repunt dels incidents autolítics. Si això és així, encara pitjor, perquè no podem normalitzar que en menys de tres mesos quatre ciutadans que estan sota custòdia de l'Estat però que conserven íntegra i intacta la dignitat humana manifestin comportaments suïcides, i que un cinquè l'hagi consumat. Alguna cosa falla.
