Les pròximes setmanes començarem a parlar de l'IPC i de la revalorització dels salaris. Veurem si la solució arriba per via legislativa, com l'any passat, quan el Consell va aprovar la revalorització de tots els salaris compresos entre el mínim i el mitjà d’acord amb l’IPC, o per l'acord entre patronal i sindicats, més que improbable mentre no hi hagi sindicats autènticament representatius al sector privat (i això no és culpa dels treballadors del sector privat, però aquesta és una altra història). Recordin que el 2023 es va tancar amb un IPC del 4,6%. Els pensionistes que havien cotitzat un mínim de quinze anys van veure també revaloritzada segons aquest mateix barem la prestació. Aquest és el punt de partida de la Federació d'Associacions de la Gent Gran, que de cara a l'any que ve reclama del Govern un esforç suplementari: que les pensions es revaloritzin entre un punt i un punt i mig per sobre de l'IPC. Cal tenir en compte que els preus s'han moderat considerablement, i que es preveu acabar l'any amb un IPC al voltant del 2,5%. Per a la immensa majoria dels prop de 8.000 treballadors amb més de vint anys cotitzats i que cobren de mitjana una pensió que frega els 1.130 euros –250 euros inferior al salari mínim, atenció– un IPC del 2,5% els comportaria un increment de 28,75 euros. Tornem-ho a dir: 28,75 euros. Un punt més són 39 euros més; un i mig, 45. Ridícul? No, si cobres 1.130 euros. És una demanda que permetria als nostres padrins recuperar mínimament part del poder adquisitiu perdut els últims anys, i és per sobre de tot un acte d'estricta justícia intergeneracional.
