Sis anys, sis, fa que parlem del nou reglament de valoració de la Comissió Nacional d'Avaluació. De fet, aquell nou text llargament reclamat per les associacions de discapacitats hauria d'haver entrat en vigor el 2019. Han passat sis anys, sis, i el més calent és a l'aigüera. Per això costa fins i tot considerar que és una bona notícia el compromís verbalitzat ahir pel cap de Govern de posar fil a l'agulla "pròximament", així, sense concretar més. Ha passat tant de temps que el que el 2018 era una necessitat avui és una urgència. Entremig, fins i tot les Nacions Unides ens han estirat les orelles i han reclamat que actualitzem un reglament que data del 2004 i que ha quedat obsolet perquè posa el focus en el que el discapacitat no pot fer, en lloc de fer-ho en el que sí que pot fer, com estableix la Convenció de drets de les persones amb discapacitats signada i ratificada per Andorra. Perquè es tracta essencialment d'això, de canviar la perspectiva. I hi ha una prova pilot fantasma a què Afers socials i Salut apel·len quan se senten contra les cordes però que ni l'un ni l'altre han sabut mai concretar en quina fase es troba. No és l'única disfunció de la Conava: setmanes enrere eren els pacients de fibromiàlgia i fatiga crònica els que denunciaven que la comissió no els reconeix ni un sol punt a efectes de discapacitat tot i que les afeccions estan oficialment reconegudes com a malalties. Per tot això, i perquè estem parlant de 1.764 conciutadans que tenen reconegut un 33% de discapacitat o més, calia esperar i és legítim reclamar una mica més de concreció i una mica més de diligència.