El memoràndum firmat ahir pel cap de Govern i pel cònsol de Sant Julià és el pas definitiu perquè els pisos per a gent gran que el mandat passat va impulsar la corporació laurediana passi del món de les bones i honorables intencions al de les realitats tangibles. D'una sola tacada, la bossa per sufragar aquesta iniciativa exemplar s'ha engreixat dels 9 als 14 milions. Només en faltaran dos per completar el pressupost, i com advertia el cònsol Cairat, aquesta injecció serà decisiva per posar fil a l'agulla. Tant, que es va veure amb cor d'augurar que les obres arrencaran el primer semestre. Amb sort, en veurem els resultats el 2028. Un exemple paradigmàtic del que ha de ser la col·laboració entre les administracions quan està en joc una urgència social com és la de l'habitatge, particularment per a la gent gran: recordem de nou que el projecte es va començar a gestar quan la majoria comunal era d'un altre color polític assumint una proposta de l'aleshores oposició, que l'actual corporació l'ha assumit lògicament amb entusiasme i que el Govern no ha dubtat a enrolar-s'hi de forma decisiva tot i que es tracta d'un Comú enemic. No és la primera vegada, ja ho va fer amb Escaldes, amb el conveni de cessió dels terrenys on s'aixecaran els pisos de lloguers assequibles al Pessebre, i amb tota seguretat ho tornarà a fer amb la capital, en el cas dels pisos del Cedre. Tots dos, tornem-ho a dir, comuns rivals. La lliçó és òbvia i convida a l'optimisme: no hi ha colors polítics quan es dirimeix una qüestió d'Estat. I l'habitatge n'és una de principalíssima.
