Dilluns passat vam anar a buscar com qui diu a casa seva el futur copríncep, Josep-Lluís Serrano. A Tivissa, la localitat on va néixer el 1977 i on passava les vacances quan quinze dies enrere va rebre la trucada on, per a sorpresa de tots –començant per ell mateix segons confessió pròpia– se li comunicava la decisió del Papa Francesc de nomenar-lo bisbe coadjutor de Joan-Enric Vives. Aquesta setmana se'n torna a Roma, on els últims anys ha servit a les ordres del cardenal Pietro Parolin, el segon a la jerarquia vaticana, i tornarà definitivament al setembre per prendre possessió del càrrec. S'obrirà aleshores un període que es pot allargar dos anys en què Serrano anirà assumint cada vegada més responsabilitats, sempre al costat de l'arquebisbe. Una situació que aquest últim coneix de primera mà perquè la va viure entre el 2001 i el 2003, aleshores a l'ombra del bisbe Martí. A ningú se li escapa que Serrano serà qui haurà de lidiar no només amb el nou statu quo que derivarà de l'acord d'associació, sinó també i sobretot amb l'encaix institucional de la despenalització de l'avortament. Un tràngol delicadíssim que explica que el papa s'hagi decantat en aquesta conjuntura per un perfil més diplomàtic que no teològic. Serrano ha estat destacat a les nunciatures del Brasil, Nicaragua i Moçambic, i aquesta experiència internacional serà clau per compensar el desconeixement que ell mateix ha admès sobre la realitat andorrana. En qualsevol cas, ell és l'home ungit per donar continuïtat a la institució mil·lenària del Coprincipat. De nou, un tarragoní, com Martí, el copríncep de la Constitució.