L'Observatori de la Infància va deixar ahir un grapat de dades per a la reflexió i per a la preocupació. Dades especialment sorprenents com un índex de fecunditat paupèrrim, 0,79, sis dècimes menys que el 2010, molt per sota no ja de la mitjana europea (1,46) sinó de veïns com Espanya (1,16) i no diguem França (1,79) i només per sobre de Corea del Sud, que amb 0,72 tanca la classificació. Perquè se'n facin una idea, es considera que el relleu generacional requereix una taxa de fecunditat mínima de 2,1 (fills per dona). Estem a anys llum d'aquest mínim, i lluny de ser una anècdota –perquè es tracta d'una tendència que s'ha anat confirmant els últims anys, segons l'ARI, té implicacions que toquen de ple els interessos del ciutadà: qui pagarà les nostres pensions? Aquestes dades no deixen de tenir lectures paradoxals, la més evident de totes és que aquesta caiguda en picat de la fecunditat ha coincidit amb un increment més que notable de la població, que ha crescut un 20% des del 2013. També s'ha enfonsat la taxa de natalitat, que ha passat de poc menys de dotze naixements per mil habitants el 2010 a poc més de cinc el 2023 (al conjunt d'Europa és del 8,2 i a Espanya, del 6,7). Les dades són palmàries i el diagnòstic, també. Cal revertir aquesta tendència, i cal fer-ho amb urgència. Hem arribat al punt que només de frenar-la no farem res. I són òbviament les institucions públiques les que han de liderar aquest canvi de model amb unes polítiques de conciliació decidides, efectives i urgents. Ens hi juguem el futur.
