Passarà probablement desapercebuda una notícia que es va repetint els últims mesos i que per això mateix és especialment inquietant. De nou a l'agost vam batre rècord d'habitants. Vam tancar el mes amb 86.528 vivint entre les quatre parets dels nostres 468 quilòmetres quadrats. La realitat és que mai abans havíem sigut tants. És cert que just abans de la crisi del 2008 vam estar-hi a punt: aquell any vam tancar amb 84.484, guarisme que gràcies a la nefasta conjuntura es va anar desinflant fins a tocar fons el 2011, quan vam baixar pels pèls dels 70.000. L'any següent vam començar a recuperar, i fins aquí. Perquè es facin una idea: avui som 2.500 persones més que ara fa un any. I a aquest ritme es quedaran curtíssimes les últimes projeccions del departament d'Estadística, que preveien per al 2035 un increment de la població de fins als 89.000 habitants, en l'escenari conservador, i fins al 100.000, en el pitjor dels casos. No ha passat ni un any des d'aquell vaticini i ja estem a punt de deixar obsoleta la banda més baixa de la forquilla. Les preguntes que tot plegat genera són moltes i inquietants: la primera de totes, on entaforarem tanta gent, si amb prou feines hi ha habitatge (assequible) per als que ja vivim aquí? Està preparada la nostra xarxa viària, el nostre sistema sanitari, el nostre mercat laboral, per absorbir un, dos o tres milers de persones cada any? Fins quan és això sostenible? On és el nostre sostre poblacional? I la pitjor de totes: cal no fer res i esperar una nova crisi com la del 2008 perquè aquesta demografia desbocada es reguli de forma natural?
