Porta més de dos anys en la direcció d’Unicef Andorra, i en aquest temps ha notat com les emergències s’han anat multiplicant any rere any i no només quilòmetres enllà. A més del finançament de projectes internacionals, l’ONG també s’ha entossudit a conscienciar sobre temes de salut mental i addiccions a les pantalles en infants i adolescents de casa nostra perquè benestar material i psicològic han d’anar de la mà.

Des d’Unicef ja fa temps que es mostren preocupats per la baixa natalitat. L’habitatge hi té a veure?
S’ha d’investigar més sobre això, sobre l’impacte d’aquesta situació de l’habitatge en la infància. En l’Observatori no surten infrahabitatges, però tots sospitem que alguna cosa més ha d’estar passant. En l’estudi de criança que vam presentar ja sortia aquesta famosa dada del cost mensual mitjà de 747 euros per tenir un fill i si ho compares amb el lloguer mitjà i els sous mitjans, doncs clar, veus que es fa molt difícil si la mitjana guanya dos mil i poc.

I les guarderies han tornat a pujar... N’hi ha que 40 euros i es pagaran 440 euros.
Nosaltres hem advocat, ja des de fa temps, per la gratuïtat de les guarderies. I fins i tot vam comptar-ho i ens semblava que era un cost molt assumible a nivell de país. Estàvem parlant d’entre 800.000 i un milió d’euros l’any. És una mesura molt clara i molt òbvia per ajudar les famílies.

I molt tangible.
Si parlem de conciliació i de poder repartir aquestes càrregues de la criança d’una forma més socialment equitativa doncs aquesta podria ser una mesura fàcil de dur a terme.

Parròquies amigues de la infància. Quin és el pròxim pas?
Ara que hi ha hagut eleccions comunals, voldríem animar aquests nous consistoris, els  nous cònsols, que s’atreveixin a fer un pas endavant amb la posada en marxa de plans locals d’infància i de joventut. Sabem que això és un repte i que no és igual de fàcil per a tots els comuns. Però ara que hi ha corporacions noves i que hi ha noves il·lusions, no estem en absolut criticant les antigues, seria un bon moment per animar-se i per ja planificar això i que realment puguem anar avançant i puguem mantenir aquest privilegi que tenim únic en el món que totes les nostres ciutats siguin parròquies amigues.

Per tenir una certificació?
No només. Volem animar els nous cònsols a fer aquest pas per tenir un major nivell d’involucració i siguin els comuns els que estiguin a prop de la infància i  la joventut.

Unicef s’ha involucrat molt en el tema de la salut mental? Quin balanç en fa?
Vam fer la campanya Trenca el tabú amb Gina del Rio i a l’Observatori de la infància s’han recollit per primera vegada dades sobre salut mental. Ens agradaria pensar que hem contribuït a accelerar la presa de consciència  i que no ha de ser un problema estar necessitat de suport per un tema de salut mental. També hem posat el focus en l’assetjament escolar, tot i que es fan moltes coses i encara se’n podrien fer més per al benestar dels infants en general, que aquí a Andorra ja sabem que no és un tema estrictament material. Encara que a l’Observatori van sortir força coses, no és un tema de carència absoluta de menjar però en el benestar psicològic es pot avançar molt. Per això saludem aquesta iniciativa de Govern d’iniciar la cobertura dels psicòlegs i els animem també a ampliar-ho i a cobrir més casos i més tractaments.

L’estudi sobre l’impacte de les pantalles en els adolescents suposa un abans i un després en la consciència sobre el problema?
Estem molt contents de com ha avançat el debat, ara tothom en parla. Jo crec que rotundament el 23 hem avançat amb això encara més i hem avançat també a identificar que el mòbil pot ser una font de mala salut mental.

I què es pot fer?
Voldria recordar les quatre accions que podem fer en família: una, conèixer el Peggy, l’altra, posar límits i controls. No tenir por d’agafar i dir, jo que sé, al cotxe no hi ha mòbil per exemple, l’altra era no fer servir el mòbil a la taula i l’altra era no utilitzar mòbil després de mitjanit, ja que se sap que els adolescents no dormen prou i han de dormir molt més i el mòbil, en aquest sentit, és un gran enemic. Això és una cosa que s’ha de fer a favor del descans dels infants.

Aquest any, faran més accions per fomentar el benestar digital dels joves?
Volem seguir fent coses i volem trobar complicitats per anar més enllà i seguir advocant per més nivells de conscienciació i per trobar més tècniques i més bones pràctiques per poder fer avançar en l’ús del mòbil.

Caldria prohibir el mòbil a l’escola?
No som demonitzadors del mòbil, som partidaris d’un bon ús del mòbil. Té molt coses molt bones. A més, des d’Unicef se subvencionen programes per facilitar l’accés a internet a les escoles de països que tenen dificultats en aquest sentit. Tot depèn de com s’utilitzi, tu has d’educar, has de formar els nanos perquè distingeixin i sàpiguen què és fer un bon ús i què no ho és. Per un costat hi ha infants que lluiten per tenir un accés a internet i per un altre, tenim aquí nens amb mòbils d’últim model amb dades il·limitades i amb poques pautes d’ús. És un repte per als pares, un repte gegant, i el que volem és conscienciar.

De cara a aquest any que encetem, quines seran les línies d’acció prioritàries?
S’hauria d’anar completant l’Observatori amb més dades. Sabem que hi haurà noves onades de dades. També ens preocupa molt el consum de drogues, alcohol i tabac en adolescents. I el que deia abans d’estudiar la infància i la vivenda. A veure quins impactes pot haver-hi. També ens preocupa un tercer tema, el de la pobresa infantil. Nosaltres sempre diem el mateix en l’Observatori: que el risc de privacitat material és molt més alt en les famílies monoparentals, però aquí creiem que s’ha d’investigar més.

En quin sentit?
Ara fa poc van sortir dades de Catalunya i d’Espanya i eren molt greus, i normalment els fenòmens d’allà tenen la seva rèplica aquí, i ja sabem que això s’ha de dir amb cura, però quan passen coses allà mereix que aquí ens ho mirem també.

Quant als projectes que financen, els recordem?
Seguim amb els dos projectes de l’any passat: el de la igualtat de gènere a l’Afganistan i el dels ecopobles a Madagascar. Estem especialment contents perquè vam aconseguir força suport per a aquest projecte de Madagascar a través de l’òpera que vam fer el 21 de desembre. Va anar molt bé i vam aconseguir prou suports per finançar la producció de l’obra i que tot el que recaptéssim pogués anar a Madagascar.

Així és que estan satisfets amb la solidaritat que mostra un cop més la societat.
Com he dit, estem molt contents d’haver pogut fer un esdeveniment cultural com va ser l’òpera  Rigoletto. Ens agradaria que es pogués tornar a repetir.  Hem fet els nostres encants, hem tingut el nostre espai solidari i presència a la Fira d’Andorra la Vella. En general la societat andorrana ens tracta bé i continuem demanant el seu suport. I al mateix temps quan veiem els 9.300 milions de dòlars que els comitès d’Unicef necessiten per a projectes en 155 països per aquest 2024...

Els cau el món a sobre?
Hem de triar forçosament uns projectes. No podem dir que ajudarem en general. Per això ens agrada parlar dels nostres projectes, però sí que ens cau una miqueta el món a sobre. Però és l’inconvenient i la gràcia de treballar amb Unicef, que tens una perspectiva planetària. I planetària vol dir tots els països, mai deixem de tenir aquesta gorra blava d’Unicef, que per a nosaltres és prioritari tot el món i tots els infants.

I les emergències no paren de créixer...
Al món hi ha més imprevistos que mai. Quan vaig arribar aquí a Unicef, el 2021, no vam tenir cap emergència, el 2022 vam tenir la guerra a Ucraïna i prou, i el 2023 ja vam començar l’any amb el terratrèmol de Síria i Turquia i després ja no hem  parat. És un continu. El que fa Unicef és llançar a tot el món una petició i intentar, a més a més, comunicar aquesta idea que Unicef té un mandat global i en pro dels 4.000 milions d’infants que hi ha al món i que ha de procurar trobar els mitjans per poder atendre totes les necessitats.

Al febrer farà dos anys del conflicte a Ucraïna. Ara a Gaza veiem imatges d’infants morts o ferits molt impactants. Correm el perill d’immunitzar-nos? 
Són indrets amb conflictes cronificats, com al Congo. I qui se’n recorda del que està passant allà. Un fet se superposa a un altre. Però els infants són els que han de viure amb processos traumàtics que es perpetuen i això ens ha de fer pensar.