El president del grup parlamentari de Ciutadans Compromesos, Carles Naudi, repassa els grans reptes de la legislatura: la sostenibilitat de les pensions, l’acord amb la UE, l’habitatge i el creixement urbanístic.
 

Com s’afronta aquesta nova legislatura des de Ciutadans Compromesos?
Amb molta il·lusió, amb tots els projectes que portàvem al programa i que pensem que són positius per a l’evolució social i econòmica del nostre país, i per tant deixar assentades unes bases i millorar el que es pugui pel futur.


Quins són aquests projectes, aquestes bases?
Costa molt destacar algun aspecte per sobre d’altres malgrat que tenim una assignatura sobre la taula importantíssima, dic una i n’hauria de dir tres, com és el futur de les pensions de la Seguretat Social. Aquest treball per assegurar la sostenibilitat de les pensions de la CASS. Un projecte que ja vam començar liderat des de la majoria a la passada legislatura, amb la presidència de l’actual síndic, i que requereix el consens de totes les forces perquè les pensions, que ens afecten a tots, no poden estar subjectes a un acord d’una majoria. Perquè el dia que hi hagi un canvi de govern, una alternança de color polític, aquesta legislació no ha de ser modificada.


No es pot canviar cada quatre anys...
Exacte. No ha de ser una cosa de color polític, sinó que ha de ser de consens polític. I per tant, totes les forces del Consell General hi hem d’estar d’acord, s’ha de negociar perquè tothom s’hi trobi còmode. Les pensions, la cotització i les condicions de jubilació de les persones han d’estar subjectes a un consens prou ampli, no només polític, sinó també social i econòmic, que ens permeti no haver-ho de tocar almenys durant els pròxims 25 o 30 anys.


S’hi arribarà a aquest consens?
Des de Ciutadans Compromesos treballem perquè hi hagi el màxim de bon ambient, de bona voluntat i, per tant, el màxim de consens en el sentit comú. Aquí, s’hi ha de posar més sentit comú que política perquè sigui estable. Perquè això ha de generar que sigui sostenible, que tant el treballador com l’empresari sàpiguen, l’un, què és el que cobrarà i el que cotitzarà, i l’altre, què és el que cotitzarà pels seus treballadors. A mi m’agradaria arribar a un consens prou ampli com perquè aquesta situació no l’hàgim de tocar en molts anys. I això ha de ser fruit del diàleg, de l’entesa, de trobar els punts en comú. No puc assegurar que s’arribarà a un acord, el que sí que puc dir és que el nostre desig és que hi puguem arribar.


Arribar a consensos normalment requereix temps, que potser no tenim? Segons l’estudi actuarial de la CASS, l’any que ve ja es començarien a consumir reserves.
Els estudis actuarials s’han de mirar amb molta atenció i són els que van fer saltar  les primeres alarmes. Penso que això s’hauria d’haver agafat d’una forma més prematura. No és d’ara, això fa temps que s’arrossega. Però tampoc hem d’alarmar la gent: l’any que ve, passi el que passi, tothom cobrarà les pensions. Aquí, des de la majoria vam tenir la valentia, la legislatura passada, d’afrontar aquesta comissió per atacar aquest tema, perquè ningú ho estava fent. Espero que aquest termini sigui suficient perquè es pugui arribar a aquest consens. És un plat de mal gust ser qui proposi unes mesures que al final et poden afectar, amb petita o gran mesura, a nivell de la teva jubilació o que hauràs de cotitzar 6 mesos més o que t’hauran d’apujar la cotització o el que s’acabi determinant, i evidentment a ningú li fa gràcia liderar aquest projecte. Però és que s’ha de ser sensat, s’ha de tenir la valentia, s’han de dir les coses clares i cal afrontar-ho. També és veritat que, parlant de consens, jo veig molt fàcil que des de grups que no estan a la majoria vulguin utilitzar això com a arma política. Políticament és molt fàcil que des de l’oposició diguin que no volen que s’apugin les cotitzacions ni que augmenti l’edat de jubilació. Llavors ja sabem on estem abocats. Com deia, això és una situació que reclamen els estudis actuarials des de fa uns anys, i des de la majoria vam tenir la valentia de posar-ho sobre la taula i tenim la valentia de liderar aquest projecte. Perquè s’ha de fer, perquè el que no podem permetre és que s’enfonsi el sistema de pensions del nostre país. Perquè d’aquest sistema en viuen i en viurem tots. 


Aquest és un dels reptes importants.
L’altre punt on hem d’esmerçar molts esforços és en el de l’acord d’associació amb la Unió Europea. La nostra obligació com a polítics, ara per ara, més enllà de saber com quedarà això al final, és aportar el màxim de punts positius perquè es pugui assolir un acord que sigui positiu per a Andorra. Perquè no es tracta de l’acord sí o sí, del que es tracta és d’assolir un acord que millori la nostra situació i l’horitzó nostre i dels nostres fills i filles i nets i netes. La nostra obligació en aquest dossier tan important és treballar per aconseguir que aquest acord signifiqui un avenç positiu per al país. El secretari d’Estat per a les Relacions amb la Unió Europea, Landry Riba, està treballant molt bé per aconseguir-ho i quan això estigui tancat veurem què vol el país. I per tant jo el que reclamo, des de Ciutadans Compromesos, és que tothom que tingui alguna cosa a dir en la nostra vida política, econòmica i social, que la digui, que hi participi.  


Entenc que tot aquest discurs va dirigit, en part, a Andorra Endavant, que són els que s’han apartat del pacte?
No va dirigit a ningú. Cadascú ha de fer el que creu. Jo no sé avui dia com quedarà el text que s’haurà de sotmetre a referèndum. No ho sap ningú. Però jo el que sí que sé és que la meva obligació com a conseller electe és treballar perquè aquest acord signifiqui un avenç per al país, per a les persones, per a les empreses, per a les llibertats, per als drets, per a tot el que hagi de significar. Si no estic a la taula, la meva veu no s’escolta, i jo vull estar a la taula i fer aportacions. Si no estic a la taula l’únic que puc fer és picar de peus. 


Hem parlat de dos reptes, ens queda el sistema de salut, la qüestió de l’habitatge i el creixement urbanístic. Per on comencem?
Amb la salut passa tres quartes parts del mateix que amb el sistema de pensions. Salut i educació jo crec que són pilars de la nostra societat, tots hem de passar per l’escola i tots hem d’acabar passant pel sistema de salut.


Encara que no ho vulguem.
I segurament més del que voldríem. Igual que les pensions, que si Déu vol tots les hem de cotitzar i tots les hem de cobrar, amb el sistema de salut passa el mateix. I per tant s’ha de garantir un sistema de salut públic en el qual prevalgui la qualitat i sigui un sistema més que sostenible, assumible. Perquè la salut pública costa diners i a més, com tothom sap, els medicaments cada vegada són més cars, els tractaments són més complicats i cada vegada tot té més cost. I gràcies a tots els avenços, l’esperança de vida s’allarga, per la qual cosa les malalties es cronifiquen encara més, i per tant tenen més cost. Dit això, s’ha de seguir treballant perquè el sistema de salut sigui de qualitat, tingui el pacient al centre i sigui assumible, perquè de costar, costarà. Nosaltres tenim l’honor que el Manuel Linares presideix la comissió de sanitat i està treballant molt amb el Govern perquè és un gran coneixedor del sistema, ja no només com a metge, sinó com a metge que ha estat a urgències durant molts anys, i coneix molt bé les millores que es puguin aportar. Entre altres coses, nosaltres teníem dos projectes molt interessants: un és un centre de dia a la parròquia de la Massana i l’altre és bastir el projecte d’una ampliació de l’hospital. No vull dir que l’hospital estigui obsolet, ni que sigui vell... Res d’això, però és veritat que la nostra societat creix i cal ampliar-lo. I aquest és un dels projectes que hem de tirar endavant perquè al final això ha de redundar en millor assistència a les persones. 
 

Aquí a priori no hi hauria d’haver gaire joc polític?
Però és molt fàcil fer política d’aquestes coses que afecten la salut i l’educació de les persones. És molt fàcil des d’un partit de l’oposició dir que no, és un segon dir que no. Ara, és raonable i sostenible? Aquí es pot dir que això serà massa car o que si el director és de fora. Se’n farà política. Jo penso que aquí tots ens hem de posar d’acord, un sistema que sigui públic, que sigui universal, que tothom tingui l’assistència garantida, que a més ofereixi una bona qualitat assistencial i que es pugui pagar. La teoria crec que la compraria tothom, el diagnòstic tots el sabem, i el que hem de fer és el full de ruta perquè això sigui bo i sostenible. 


On segur que hi ha política i ja l’hem tastada és en la qüestió de l’habitatge i el creixement urbanístic.
Es contradiu l’un amb l’altre?


És la pregunta del milió. 
El problema de l’habitatge i del creixement urbanístic, com tothom coneix, l’hem afrontat des de diversos punts de vista. Tothom és conscient de les diverses pròrrogues automàtiques que s’han fet, any rere any, i que aquest any també es farà, dels contractes de lloguer, amb pujades de preu limitades. És una mesura que tothom coneix, que es fa cada any, de la mateixa manera que s’han augmentat progressivament els ajuts a l’habitatge. També hi ha els temes de millora del parc immobiliari a nivell d’eficiència energètica. I darrerament, tota una sèrie de projectes, que van començar amb la Borda Nova i l’Edifici Armor, amb els pisos i edificis que el Govern compra o lloga per fer-hi habitatges socials o de preu assequible. I amb això no s’ha d’oblidar la flexibilització de les normes urbanístiques per als edificis antics, que si s’adeqüen a habitatges de lloguer se’ls permet de fer la reforma amb la norma urbanística de l’any en què van ser construïts. I això és molt important, perquè si per exemple tens un edifici a un nucli antic, construït als anys 70-80, i tu el reformes per fer-hi pisos de lloguer, doncs aquesta mesura t’ho permet, mentre que si no haguéssim creat aquesta mesura, hi hauries hagut de fer un pàrquing i a més a més demolir l’edifici i retirar-te per deixar més amplada de carrer. Amb aquesta flexibilització, s’han reformat edificis i fet pisos de lloguer que d’una altra manera haurien quedat tancats. Això ha portat més de 300 pisos al mercat de lloguer.
 

Parlant d’habitatge, i lligat al creixement urbanístic...
Però encara podem parlar d’habitatge, i a més tot es va interconnectant. Hi ha una mesura sobre els habitatges d’ús turístic que penso que pot aportar molt al nostre mercat de lloguer residencial i per tant ajudar que progressivament baixin els preus i es perdi una mica la tensió dels preus de lloguer. I no hem d’oblidar un element relativament nou, que és que fa un mes o dos ja es va donar per tancat el tema del model 720 espanyol. I això evidentment és un element molt crític, hem d’assumir que les persones titulars d’immobles a Andorra han estat molts anys una mica amb els ulls oberts a veure què passava. Això no tindrà tampoc un efecte automàtic immediat, però sens dubte fa que a poc a poc també hi hagi més pisos al mercat residencial, ja sigui perquè se’ls venen o perquè els lloguen, perquè no oblidem una cosa: cada pis que es ven a Andorra té un ús. El mantra aquest dels pisos tancats... a mi que em disculpin, però a ningú li agrada tenir un pis i no cobrar lloguer.


Però la ministra d’Habitatge, Conxita Marsol, va anunciar 1.720 pisos buits només a Andorra la Vella, Escaldes, Encamp i Canillo.
Sí, per consum elèctric. És difícil entendre que una persona que tingui un habitatge no el vulgui utilitzar, per venir a esquiar o a l’estiu, o no el tingui al mercat de lloguer residencial. Però arribat el cas, aquesta persona ha de pagar la taxa de pisos buits, perquè el que hem de proposar són mesures d’estímul perquè aflorin habitatges de lloguer. Poden ser de diferents tipus, des de deduccions impositives fins a mesures de garantia jurídica, que aquesta era una de les assignatures que hem anat millorant, perquè els propietaris d’immobles estiguin tranquils llogant pisos. El problema no és que es facin pisos, el problema és que es lloguin pisos. Hem de donar les garanties perquè el propietari del pis el pugui llogar i saber que cobrarà, que si té un problema amb un llogater tindrà la garantia jurídica per disposar d’aquest pis i no trobar-se d’estar un any sense cobrar lloguer i que aquella persona quedi sota la protecció del sistema per sobre del dret del propietari. Això també fa que hi hagi pisos al sector turístic en lloc del sector residencial, perquè al sector turístic cada setmana canvies el llogater i no tens problemes que no et paga. També, al final de l’any que ve, tindrem els plans de càrrega urbanística acabats, i aquí podrem dibuixar quin és l’escenari actual i futur per limitar d’una forma sostenible el creixement urbanístic però garantint que hi hagi habitatge. Hem de preservar els dos drets. Els plans de càrrega són una eina indispensable per saber quines zones estan més o menys tensionades i a quines s’ha de limitar molt més el creixement urbanístic.


Però tampoc podem permetre que es continuï construint a tort i a dret. Aquí a la parròquia hi ha projectes que han generat moltes crítiques...
En el cas d’aquests projectes, ja ho vam dir durant la campanya, hem de posar tots els recursos per assolir que a la parròquia hi hagi projectes que siguin sostenibles, urbanísticament agradables i que compleixin la legalitat vigent. Els plans de càrrega ens marcaran un abans i un després i portaran sorpreses, a persones que pensaven fer una cosa i no la podran fer i a d’altres que es pensaven no fer res ho podran fer. Però fins que no tinguem les dades no podrem dir com anirà la cosa. Però sí que cal un creixement ordenat, mediambientalment sostenible, integrat en el paisatge i que no sigui una bombolla que després acabi perjudicant el nostre país. Ara el que hem de fer és esperar els plans de càrrega i ficar les mesures perquè tothom s’hi trobi còmode.
 

Diria que hem tocat els grans reptes de la legislatura.
El més important avui crec que és l’habitatge, però el més transcendental, perquè és per  al pròxim mig segle, és l’acord amb la UE. D’alguna forma  supedita a moltes altres coses, està més amunt en la piràmide. L’acord de les pensions al qual arribem ara es podrà modificar la pròxima legislatura, l’acord d’associació no. Però ara d’alguna forma tenim un problema conjuntural que s’està tornant estructural: l’habitatge. Al final hi ha d’haver una harmonia al nostre país, perquè si els pisos són cars, s’ha de pagar més salari, perquè si no els treballadors no hi poden viure i no estan bé al país que els ha acollit, o ni tan sols venen a Andorra perquè no troben pisos. Això és una inestabilitat socioeconòmica que s’ha de corregir.
 

I ens interessa a tots.
A tots, propietaris, empresaris, treballadors assalariats, autònoms, a tots ens interessa que hi hagi un equilibri socioeconòmic, perquè això és com un matrimoni, si un dels dos no està bé, acaba petant.