Com està el país en l’àmbit de la protecció civil? No sé si això és una pregunta o no…
A veure si et responc... Aquests últims anys hi ha hagut força canvis en protecció civil. Parlaria des del 2019, quan en la legislatura anterior hi ha certs canvis a nivell de direcció, de la pròpia estructura del departament, que fan que hi hagi una certa renovació de l’equip, una consolidació dels seus membres que fa que puguem mirar un pèl més enllà. Diguéssim que abans la pròpia estructura del departament feia que les accions que féssim es veiessin d’alguna manera limitades per la capacitat de dur a terme certes activitats.

Potser abans era més reacció i ara és més prevenció?
Sí, però realment la prevenció actualment és una de les prioritats del departament. Tot departament neix amb una estructura i es va consolidant en el temps o no. Però el 2019-2020 hi va haver certs canvis dins de l’estructura que van originar certes millores perquè finalment el grup comença a créixer i per tant pot assumir més tasques. I un altre fet que és notable i que per al departament és important és l’aprovació de la Llei qualificada de protecció civil del 2022. Finalment és la que ens identifica les competències, posiciona el departament, identifica les missions i estableix un full de ruta per als propers anys que nosaltres intentem seguir. Les disposicions finals de la llei estableixen els terminis de totes les accions que es preveu que haguem de desenvolupar per mitjà de la llei. Des de tots els reglaments, els documents més operatius, els plans d’emergència, fins als treballs de definició del model del 112 i del Centre Nacional d’Emergències. O sigui que actualment la nostra estructura ens permet donar seguiment a les obligacions que preveu la llei, però també aquesta, a part del desenvolupament reglamentari, dels plans d’emergència, tot això també requereix un seguiment posterior. L’estructura del departament també s’haurà d’anar adaptant els propers anys.

Podem dir que ara s’equiparà al que hi ha en altres països de l’entorn? Potser abans era molt més limitat i ara és més homologable.
Sí, jo penso que ara estem arribant a uns nivells i la llei ha contribuït al fet que sigui així. Finalment, ens diu què hem de desenvolupar i quines accions hem de fer. Som un departament molt transversal, que col·labora amb molts altres, per la nostra pròpia característica d’estar al mig de tothom, de ser un departament amb missions de coordinació. Ens trobem a gust en aquesta posició i és veritat que  desenvolupem tot el que desenvolupen direccions de protecció civil al nostre voltant. Diguéssim que les missions generals, els objectius de les direccions generals de protecció civil, sigui Espanya, França, són sempre les mateixes i les lleis en els seus àmbits d’actuació ho defineixen, que és la protecció de la població, dels béns, del medi ambient, davant de situacions de perill, emergències, catàstrofes, a través de la planificació, de la formació, de la prevenció... Són termes molt genèrics. I nosaltres, tot el que fem va destinat a això. Per exemple, a Espanya, per la seva divisió política, cada comunitat autònoma té competències en protecció civil i emergències. Per tant, cada comunitat autònoma té el seu propi 112 i desenvolupa més o menys activitats pròpies segons les competències que el seu govern li dona. També hi ha una direcció general de protecció civil a Espanya. 

Bé es deuen coordinar entre comunitats, perquè hi ha coses que passen a la frontera.
La direcció general vetlla per fer un seguiment dels riscos que són competència de l’Estat. En aquest sentit, el risc sísmic i el risc nuclear a Espanya els segueix el govern central. I, per exemple, vetllen per crear procediments comuns entre les direccions de les 27 comunitats autònomes, perquè més o menys tothom treballi de la mateixa manera, perquè els plans d’emergència que cada comunitat desenvolupa vagin més o menys en el mateix sentit. La direcció general també activa recursos de suport quan les comunitats autònomes es queden sense recursos o hi ha inundacions, incendis...

Com la Unitat Militar d’Emergències.
Exacte. Això depèn de la direcció general. Són recursos de l’Estat que donen suport a l’acció de les comunitats autònomes. Això, per una banda. A França passa totalment el contrari. Tot depèn de la direcció general de París. Les seves accions s’executen a través de les prefectures, dels despatxos de Seguretat Civil, amb qui, per exemple, mantenim molt contacte durant l’hivern pel tema dels accessos. Cada cop que hi ha restriccions, tancaments...

Per riscos d’allaus i altres?
Exacte. Aquests tancaments que es fan per fer baixar preventivament allaus de les muntanyes. Hi ha tota una sèrie de procediments que establim amb ells. I cada any, a l’octubre o novembre, ens reunim, revisem procediments... De fet, l’any passat o l’altre hi va haver aquell exercici que vam fer... Sí, vam repassar els procediments que tenim associats als tancaments que es produeixen amb l’accés cap a Andorra des de França, per revisar que tot correspongui. Fins i tot és bàsic que els números de telèfon que tenim cadascú a banda i banda en aquestes situacions siguin els que corresponen. O sigui que la relació amb França és excel·lent, i amb Espanya també, perquè hi ha divisions polítiques i missions una mica diferents.

A nivell governamental, per dir-ho així, s’està preparat i coordinat amb els veïns. Però la població n’és prou conscient, dels riscos? Està preparada?
Jo vull entendre que sí. No sé quina sensació es té des de fora. Cada cop la gent està més preparada o és més conscient dels riscos associats a certes activitats i fenòmens, de la gravetat que hi va associada i de l’impacte que pot tenir sobre les activitats que fa la població, ja sigui a la muntanya o a la ciutat.

Posem exemples. La gent està més conscienciada que abans d’anar a la muntanya cal mirar la previsió meteorològica i dur bon calçat.
Exacte. Nosaltres ens esforcem per aquí. La prevenció i la sensibilització de la població és un vessant molt important, on centrem molts esforços. Que cau una portalada? Ja intervindrem... Però si no, tres quarts de la feina que fem és preventiva, és identificar què pot passar, com ens podrem organitzar si mai passa això. Això són els plans d’emergència grosso modo. Però també traslladar informació a la població a través de les xarxes, a través de les campanyes de sensibilització... Jo no sé si potser hi ha massa informació avui dia, en qualsevol àmbit. Hi ha cops que potser un es perd una miqueta.

I potser contradictòries.
Però finalment el missatge bàsic que es trasllada és que si demà anem a fer una caminada a la muntanya o a fer una barbacoa, el dia abans mirem si plourà o no, si farà vent, si hi ha algun avís meteorològic. Ens equipem i revisem el material. Vull entendre que això són reflexos que la gent està interioritzant d’alguna manera. No obstant això, sempre hi ha algunes actituds incíviques que, pel fet que avui dia tot surt a xarxes i tot té un accés directe i un impacte directe sobre el nostre dia a dia, potser es veuen més. Però realment penso que tots els departaments que dediquem part de la nostra feina a la prevenció creiem en la feina que estem fent i no deixarem d’anar insistint en això que us diem, en avisar la població cada cop que hi ha fenòmens adversos que es preveu que puguin tenir una afectació sobre la població o el territori. Aquí, els fenòmens, avui dia, cada cop són més extrems per efecte del canvi climàtic i en aquest context hem d’intentar estar més preparats. Com es fa aquesta preparació? Doncs nosaltres fem difusió amb els cursos que fem a les escoles per als nens a partir de deu anys, amb tres blocs on se’ls explica, a part dels primers auxilis, els riscos naturals que hi ha a Andorra, com protegir-se, la part d’autoprotecció. També fem intervenció dins el medi amb un taller d’allaus per veure com es fa el butlletí de perill d’allaus. Els dones certes nocions que ens permeten dir que cada any es formen uns mil i escaig alumnes en tot el que és riscos i emergències. Se’ls dona certa informació que penso que els pot ser d’ajuda. Les xerrades amb els avis. És una acció que vam fer a través del Ministeri d’Afers Socials abans de la temporada d’hivern, vam tancar xerrades amb els avis, primer per fer difusió de la nostra activitat i que coneguin què és Protecció Civil, i després consells genèrics associats a l’hivern. Abriga’t quan surtis, tapa’t la boca, si el dia abans ha nevat, si no és del tot necessari, no surtis a les nou del matí a buscar la barra del pa, surt a les dotze, que ja s’ha aixecat el dia, ja no fa tant de fred... Consells així. Per a aquells avis, que n’hi ha molts, que encara practiquen alguna activitat a la muntanya, mireu el dia abans la previsió. I si demà no pot ser, segurament demà passat o l’altre podreu fer aquesta activitat. Però la fareu amb seguretat. Si esteu sobre el terreny i no veieu les coses clares sapigueu renunciar a aquesta activitat. Aneu equipats, aviseu algú que feu aquesta sortida...

Heu posat l’exemple dels més joves i grans, que de vegades són els que han perdut la noció del perill. 
Sí, potser sí. Però precisament per això crec que és important... Els nens i la gent gran són col·lectius que sempre identifiquem de més vulnerables. Els nens tenen aquesta part d’inconsciència, però sovint estan acompanyats pels pares encara. Però la gent gran, és veritat que ens anem tornant d’aquella manera. Però penso que és important recordar-los-hi. No els ensenyem res. Els ho recordes. I a l’estiu, igual. No surtis a les dotze, això t’ho vam dir a l’hivern. Ara, surts a les vuit del matí o a les nou, el forner ja estarà obert. La noció de refugis climàtics, que nosaltres no tenim aquesta denominació, però has de baixar d’Escaldes cap a Andorra i a mig camí estàs cansat, entra en un centre comercial o en una farmàcia, que amb les cortines d’aire sembla que comences a recuperar l’alè i les forces. Que veus un espai d’ombra on et pots asseure i recuperar... Nosaltres també ens ho hauríem d’aplicar, i la gent gran encara més. Traslladem consells així de bàsics.

Fa temps vau fer una campanya que explicava que a casa havíem de tenir una motxilleta amb uns productes per a alguns casos.  Jo no la tinc. No sé quanta gent la deu tenir i per què és necessari tenir aquesta previsió?
Tornem a la previsió. Com més planificat estigui tot en un principi, millor. Era una acció de comunicació que deia, mira, si mai et passa alguna cosa a casa, que tinguis un espai o un indret on sàpigues que allà tens la documentació, una lot per si mai et quedes a fosques, que si prens medicació que la tinguis aquí i si mai hi ha una situació que has de sortir corrents, doncs agafes això perquè hi tens un kit bàsic. En dèiem el Catakit. Amb certs documents d’interès i el que puguis agafar amb una motxilleta i que et serveixi per no deixar-ho tot a dins de casa. O quan et desplaces amb cotxe, que sempre es diu de tenir una manteta. Doncs no la trobes a faltar fins el dia que et quedes tirat amb cotxe amb una nevada, a la carretera encallat. Mira la manteta que deia Protecció Civil de portar el cotxe! 

A risc de sonar masclista o feminista, però estava pensant que moltes dones, segons com, ja tenen aquesta motxilleta. És la bossa de mà. La documentació bàsica, per norma, es porta a dins.
Jo no porto mai res a sobre. Tinc el Catakit preparat a casa. Abans demanàveu en comparació a d’altres països. Nosaltres ens fixem i som coneixedors de les nostres limitacions com a departament, tot i que tenim segurament les mateixes missions que pot tenir la direcció de Catalunya, Espanya o la de França, amb altres recursos. Consultem i els contactes professionals que tenim van en aquest sentit. Vam veure en una fira de la gent gran que els catalans també feien xerrades als avis. Farem intercanvi de presentacions perquè segurament a ells els pot interessar la nostra informació i a nosaltres la seva. Doncs compartim-ho. Si et quedes al teu raconet no avances. En el seu dia, quan parlaves del Catakit, segurament els missatges que es traslladaven anaven dirigits cap a aquestes accions de preparació i ara potser les accions, tenint en compte que potser algun retorn és com el que em fèieu, de jo no tinc aquesta bossa a casa... Si fas la reflexió, qui la té? Si la té poca gent, haurem d’adaptar els consells perquè la gent se’ls puguin fer seus. Si els dic als avis o a la població “en comptes de sortir a la una, surt de les nou”, té sentit, són coses que ja es fan. Quan neva mirem si tenim rodes de contacte abans de sortir, són coses que es fan. Simplement recordes, endreces i en vas fent difusió perquè de mica en mica la gent ho vagi interioritzant. Però quants anys fa que es parla de dur equipaments especials als vehicles a l’hivern? I tots els hiverns et trobes gent amb matrícula d’Andorra que no porta equipaments, es creua al mig d’una carretera i t’ho bloqueja tot. Més interioritzat que això... Imagina amb tota la resta. Ja està bé anar fent aquesta planificació comunicativa i adaptant els missatges segons l’època de l’any. Ara no passarem missatges de vigilar les allaus.

No, ara s’acosta Sant Joan.
I els consells van destinats a la revetlla, a la campanya de prevenció d’incendis... Ens anem adaptant a cada estació de l’any.