Després de tres anys d’ocupar el càrrec de cap de banders, Ferran Teixidó aborda reptes de futur com el desenvolupament legislatiu, la possibilitat de portar armes, la falta d’efectius del cos i la Setmana de l’isard que acaba de començar. A més, analitza les possibilitats de l’os al Principat i augura la presència del llop.

En plena Setmana de l’isard, com s’explica l’increment de la cabana?
Venim d’on venim, abans es feia una caça d’isards molt agressiva, en què cada caçador caçava moltíssim i la sanció era econòmica, així que la gent no anellava i pagava la multa. Va canviar la legislació i l’actuació dels banders de cara al caçador és més restrictiva i, a més, el caçador ha anat evolucionant fins a ser més sensible. Abans se sortia a disparar-ho tot i ara es mira la peça que se selecciona, hi ha més control i enguany també hi ha el cabirol i el mufló.

Com que no té depredadors naturals, què s’hauria de fer per mantenir la cabana?
El que s’ha de valorar, i això ho fem conjuntament amb la unitat de fauna, és tenir una cabana d’isards sana. Per exemple, el 2017 hi va haver un període de pestivirus al vedat d’Enclar, en què hi va haver una mortalitat de més del 50%. No és qüestió de tenir com més isards millor, sinó tenir controlada una població sana. En el moment que veiem que tenim animals malalts, potser seria el límit. Al final hi ha una capacitat de càrrega del territori i, en no haver-hi deprededors, la cabana va augmentant. Ara en tenim 1.400 i aquesta és una xifra que a poc a poc s’haurà de començar a mantenir, no podem arribar a 3.000.

Per què?
Si tens un territori de dependència o hibernació, tots els isards estan al mateix lloc en aquest període, així que hi pot haver falta d’aliment i poden arribar les malalties. En aquest punt, hi hauria superpoblació.

Com valoraria el canvi de relació entre banders i caçadors?
Ha canviat moltíssim, no té res a veure. Abans el caçador fugia del bander, era una persecució, ja que venim d’una tradició en què el caçador estava acostumat a caçar moltíssim i ara s’ha anat restringint amb la voluntat que hi hagi més caça. Curiosament, s’ha demostrat que amb més restriccions cada cop hi ha més possibilitat de caça, i el caçador és el primer que ho ha de cuidar. Si els caces tots d’una atacada, l’any següent no en quedarà cap. I si no ho fas, la població continua creixent. El caçador és més conscient d’això i també hi ha hagut un canvi generacional. La gent que estava acostumada li costa més anar-hi i les noves generacions ja veuen que s’ha de fer una caça més selectiva i respectuosa.

La mateixa Setmana de l’isard també ha canviat molt, oi?
Abans es feien colles sobre el terreny i ara han desaparegut, n’hi ha poques que estiguin tota la setmana a la muntanya. A més, cada cop és més individual i el caçador es mou pel territori buscant els isards desplaçats.

La gent jove s’engresca?
Li agrada, hi ha caçadors joves que comencen, però ho fan d’una altra manera, hi van un dia o dos i no tota la setmana.

Fa tres anys que és cap de banders. Quin balanç faria i quins objectius li queden per complir?
Estàvem molt contents amb la línia de professionalització del cos de l’anterior director, així que el que he fet és continuar-la. És un cos que encara està en creixement i que s’ha de reconèixer. La policia o els bombers ja estan reconeguts, però un cos com el nostre no estava reconegut com a agent de l’autoritat. Fa 15 o 20 anys la gent no sabia ni qui eren els banders. A poc a poc ens hem professionalitzat i hem esdevingut la referència com a agents de l’autoritat del medi natural. I aquesta és la meva línia, el que continuarem treballant. També la unió dels caçadors i el cos de banders. De fet, volem actualitzar la llei de caça, ja que tant la llei com el reglament potser és massa complicada per voler restringir massa i per això al caçador li costa sortir a la muntanya sense saber ben bé quina legislació hi ha i comet errors, i aquests errors es paguen cars.

La modificació en quina direcció hauria d’anar?
Cal actualitzar les infraccions i veure quan hi ha malícia. Una persona que truca perquè s’ha equivocat sense que hi hagi malícia, no li pots posar una sanció molt gran. Per contra, gent que estigui fent furtivisme, sí que ha de tenir el càstig en conseqüència amb el que ha fet.

Pel que fa a la llei del cos, estan contents amb el desplegament?
Ara estem desenvolupant el reglament, per exemple en el tema de les especialitats. Però encara hi ha temps per desenvolupar-lo, ja que les especialitzacions és una de les eines que professionalitzen un cos.

Han augmentat o diversificat les demandes de la societat en forma de trucades?
L’any passat vam superar les 2.800 trucades i aquest any superarem les 3.000, un creixement que és exponencial. Això demostra que el cos cada cop és més requerit per la societat i som un referent entre el medi natural i la societat. Ens truquen per informació de caça i pesca, gestió de la fauna salvatge. El trànsit entre la zona urbana i muntanyosa no existeix, hi ha molta activitat i d’això la gent sovint no n’és conscient, així que si veu un animal ferit o mort de seguida truca als banders. Una de les trucades que tenim molt és pels danys que causen els porcs senglars a l’agricultura i després s’autoritza la caça d’aquesta espècie. L’any passat se’n van caçar més de 200, amb la corresponent autorització. El 67% de les trucades comporten gestions, i això implica una multipli desaparcebuts, cació de la feina del cos.

I pel que fa a sancions per caça o pesca furtiva, han augmentat?
Les infraccions continuen fent-se, però ara n’hi ha moltes per desconeixement, ja que la norma cada cop és més complicada, i per això pots tenir un error en aplicació de la norma. Abans hi havia furtivisme i ara hi ha desconeixement. Els plans de caça han agafat molt volum, ja que s’estan caçant més de mil caps de fauna salvatge a l’any.

I quant a la conflictivitat per festes o per anar en moto?
Això sí que ho notem, perquè després de la pandèmia vam veure una massificació a la muntanya. I clar, com més gent hi hagi, més conflictes hi haurà i, al mateix temps, també hi haurà més regulació. Per exemple, en el tema dels gossos és molt clar. Andorra està creixent i pel fet que tenim el medi natural a tocar, cada cop ens trobem amb més conflictes.

S’haurà de posar un límit?
Al final s’han de posar uns límits, i per això ara ja s’està treballant en capacitats de càrrega, per evitar impactes rellevants sobre el medi, sobretot en determinats espais. Però llavors arribem al mateix lloc, hi haurà d’haver regulació i s’haurà de fer complir. Cada vegada hi ha més reglaments i restriccions, i això s’ha de controlar. A més, cada Comú té una ordenació diferent. Hi ha també les acampades o el foc i el cos de banders va ampliant el seu radi d’acció. I això ens ha agafat en un moment de canvi generacional, amb cinc jubilacions, i estem en procés de cobrir les vacants.

Falten efectius?
Ara mateix cobrim 22 llocs de treball, però falta cobrir aquestes cinc vacants. Quan les cobrim, veurem si ens falten més efectius. Fa tres anys que obrim edictes i tenim poca demanda.

Costa trobar efectius de qualitat?
Sí, però també passa als altres cossos especials.

S’hauria de treure el requisit de la nacionalitat?
No tant aquest, sinó el sou. Per tot el que et demanen, el sou base és baix i el pots tenir en qualsevol altre lloc, tot i que tens una seguretat.

Estan contents amb els elements coercitius de què disposen?
Això ja està previst a la legislació, però ha de venir de manera progressiva. No pots posar armes d’un any per l’altre. Ara mateix ja podem disposar del gas lacrimogen i l’especialitat d’antifurtivisme comença a treballar amb aquests elements, i a poc a poc tot el cos, però primer hi ha d’haver un impàs.

Haurien d’anar armats?
Ara mateix no, però amb el temps i una determinada especialització, sí. Treballem amb infraccions administratives, no penals. Arribar a les mans per vuit truites de més o lesionar-se per un isard hem de veure si val la pena. Ara bé, som els que més treballem amb gent armada, i aquí és on hem de valorar-ho. En una unitat especialitzada, hi haurà gent formada per abordar aquest tipus de situacions, però ha de ser progressiu. Si ho fem ràpid, podríem tenir problemes. Tenir una arma a les mans requereix estar ben format. I on no arribem, tenim la policia.

L’os ens ha visitat. Fins a quin punt és possible que algun s’estableixi a Andorra?
Andorra té un filtre important, que és la massificació de l’activitat humana. Si un os ha d’escollir entre Andorra o el Pallars o l’Arieja, anirà als costats, perquè hi ha menys gent. Però a la primavera o la tardor, quan baixa la massificació, poden entrar puntualment. I pot passar que una femella se’ns instal·li al Principat, així que hem de controlar-los i tenir un protocol, tot i que segurament passen més vegades del que ens pensem. Els ossos s’han acostumat a ser nocturns i eviten l’ésser humà i, a més, tenen caràcters diferents. Els llops, en canvi, actuen tots de la mateixa manera. Hi ha ossos que tenen por de l’home i passen desapercebuts, mentre que n’hi ha d’habituats, com el de la Bonaigua, tot i que no són agressius. A Andorra hauríem d’evitar això i ensenyar-li que ha de tenir por de l’home. I també n’hi ha que són conflictius.

I això no es podria veure com una oportunitat per captar turisme?
Algunes zones ja ho han fet, com a Astúries, però a Andorra vindria més gent per veure l’os a costa de treure zones que ja són turístiques? Tenim un altre tipus de turisme i no sé si ho aconseguiríem, perquè l’os necessita grans extensions. Soc proteccionista i m’agrada l’os, perquè al final la seva presència protegeix tot l’entorn. En zones molt concretes, com ara Sorteny o la vall del Madriu, potser sí que hi podria tenir cabuda. Però el tipus de turisme que tenim ara no és aquest. Ara bé, l’os no és un perill per a les persones, només per a la ramaderia, que si pateix un atac s’ha de compensar. Però no podem tractar tots els ossos de la mateixa manera. El que hem tingut ara, per exemple, pot estar a Andorra sense cap problema. Diferent serà si és conflictiu o una ossa amb cadells. Estem atents.

I el llop?
N’hi ha set al Pirineu català, són erràtics, mascles i venen d’Itàlia. També hi ha el llop ibèric, que comença a venir. Al final el llop també el tindrem aquí, de fet hem tingut coneixement de presència d’aquest mamífer ben a prop del país, pot començar a moure’s i és una espècie que s’haurà de tenir en compte.