La Càtedra del pensament cristià del Bisbat d’Urgell aborda com fer front a les addiccions. El director explica el llibre publicat i reflexiona sobre el fenomen.


Què volen transmetre en el llibre sobre les addiccions?
Posar sobre la taula un dels temes socialment i mèdicament més preocupant, el fenomen de les addiccions. Afecta moltes persones, des de joves fins a grans. N’hi ha algunes que venen de lluny i que es mantenen, com ara l’alcohol o el tabac, o a les drogues en general. Però també hi ha noves addiccions, per exemple a les pantalles o als videojocs. Ho volíem posar sobre la taula, fent un mapa, amb un enfocament interdisciplinari, ja que presenta moltes derivades. Hi ha un enfocament medicofarmacològic clínic, però també educatiu i social, perquè afecta les famílies, les organitzacions i trenca les parelles. Hi ha ONGs que miren d’ajudar els addictes a sortir d’aquesta esclavitud o servitud que és l’addicció.

Fins ara no s’havia fet aquest enfocament interdisciplinari?
El model que ara s’està imposant a tot arreu és justament l’interdisciplinari. N’hem parlat molt però s’ha fet poc, i això val a tot arreu. És a dir, quan s’analitza un tema com aquest o els suïcidis d’adolescents molts cops s’havia fet una anàlisi compartimentada, però els professionals no havien dialogat entre si ni havien explicat les seves perspectives, tot i que veiem que va molt lligat. Un exemple: la gent gran que a les grans ciutats tenen depressió, que es pot abordar farmacològicament, però també des d’un punt de vista social. Si aquesta persona tingués vincles, una relació, la presència d’un voluntari, es fes d’una associació o un club de lectura, potser no els caldria aquest fàrmac.

És la solució fàcil?
Busquem solucions ràpides a través dels fàrmacs, que de vegades són imprescindibles, però amb aquesta anàlisi més completa s’ha de donar el fàrmac i a la vegada s’ha d’aconseguir que aquesta persona es vinculi a una associació, que desenvolupi un projecte de vida o que tingui un ús més racional de les pantalles. Això és el que fem als comitès d’ètica, on abordem casos molt difícils en què no està clar què s’ha de fer, com el final de vida. Però allà hi ha un jurista, un metge, un filòsof, una infermera, una treballadora social, i tots sumant perspectives podem mirar d’aclarir millor el que cal fer, tot i que ens equivoquem.

Amb el temps s’ha après a abordar millor aquests casos o encara queda molt recorregut?
Queda recorregut per fer per dos motius. El primer, perquè el llenguatge de cada disciplina és molt tècnic i especialitzat, i com que les persones s’han format en facultats diferents, en els seus llenguatges i mètodes propis, de vegades no ens entenem. Queda una dificultat enorme, ja que hem de trobar un llenguatge més compartit i significatiu per a tots, si no el diàleg interdisciplinari no té lloc. I després hi ha una segona dificultat, que sovint no hi ha un tractament equitatiu entre les disciplines. A unes els donem valor, per exemple al metge, i en canvi al filòsof cap.

Falta comprensió en l’àmbit social cap a les persones que pateixen addiccions?
S’ha millorat però continua havent-hi estigma, i aquí hem de treballar molt. Això passa en determinades patologies o dolences. Encara assenyalem amb el dit aquell que pateix una addicció, perdent de vista que és una forma d’esclavitud i una patologia, ja que està enganxada a una substància o a una pantalla, i aquesta dependència causa tota mena de mals al seu organisme. Hi ha encara certa tendència a estigmatitzar la persona que pateix una addicció, a diferència d’altres patologies, tot i que s’ha fet un gran esforç.

Sovint es diu que potser s’ho ha buscat, oi?
Exacte, i perdem de vista que pot ser fruit d’un context social, d’una pèrdua que no vol ni pot afrontar i comença a beure per oblidar o a drogar-se per viure en un món imaginari i sortir del buit que deixa un ésser estimat.

En un cas així, caldria donar alternatives?
Clar, aquest és el tema. Primer s’ha de parlar de prevenció, després de com recuperem les persones i no ser frívols. Hi ha moltes maneres d’arribar a ser addicte, però no podem donar gat per llebre. Hi ha determinades substàncies que faciliten l’addicció i que cada cop en necessites més per experimentar l’estat de benestar. I per tenir-ne més ja no té diners, ha de delinquir i acaba sent un esclau. El tabac i la droga mata, l’alcohol deteriora i porta a moltes patologies. S’ha de dir i cada cop es diu més. Abans hi havia més permissivitat i tolerància. I quan una persona ha caigut, s’ha d’iniciar la recuperació, que és complex perquè hi ha moltes recaigudes, però hi ha exemples d’èxit que hem de portar a les aules per mostrar que és possible sortir-se’n.

Hem canviat les addiccions de sempre per les vinculades a la tecnologia?
Tenim les noves i mantenim les de sempre. No han desaparegut, segueixen sent les més importants, però estan emergint amb força noves formes d’addicció que no coneixíem i que observem sobretot en les noves generacions. Per exemple, l’addicció a les pantalles, els videojocs o al porno. Consum digital que va lligat a les tecnologies, de tal manera que es produeix la síndrome d’abstinència, amb símptomes d’ansietat, sudoració o acceleració del ritme cardíac.

Cal un abordatge diferent?
Requereix un procés de recuperació i de reconstrucció d’un projecte de vida alternatiu. Algunes persones el troben a través de l’art, l’esport i el voluntariat. Hi ha molts casos que se n’han sortit reconstruint el projecte de vida. Hi ha símptomes que ens donen pistes que  indiquen que hi ha alteracions en la conducta.

La reconstrucció del projecte de vida requereix voluntat i ajuda?
Exacte. Sobretot d’autoconsciència. L’addicte normalment ho nega, però hi ha d’haver un moment que te n’has d’adonar. Això vol dir que es reconeix que es pateix una addicció i anar a un centre on hi ha altres persones que la pateixen perquè s’ajuden mútuament. Aquesta ajuda serà diferent segons el grau de dependència, i en ocasions fins i tot s’haurà d’aïllar aquella persona de l’entorn que l’incentiva a seguir consumint. Després anirà en altres entorns on començarà a fer altres activitats amb persones de fiar. Hi ha diferents nivells de recuperació, i aquí s’hi vincula la família i la societat.

En la reconstrucció sorgeixen noves oportunitats?
I tant. Hi ha recaigudes i exemples d’èxit, com ara una persona addicta a l’alcohol i ara corre maratons i està treballant en una ONG. Alguns canvien radicalment de vida, sovint lligat a un ensurt, que funciona com un despertador. Hi ha gent que ha de tocar fons per despertar-se, i llavors hi ha una vida nova, una persona totalment distinta.