Ha estat president de la cambra de notaris fins dijous passat, quan van fer el traspàs de poders. Darrerament, ho ha estat durant 12 anys gairebé. No pas seguits, sinó amb un petit interval que va ser la presidència durant pocs mesos del notari Estañol, cessat per raons de salut. Ha estat un temps marcat també per la pandèmia. Complicat, però de tot, remarca, se’ns van sortir.

Fet el traspàs de cartera, si es pot dir així. Ara què queda?
Bé, sobretot hem de fer les comunicacions oficials, a nivell nacional, a nivell internacional. Sap que tenim una vida internacional molt forta?

Això he vist, sí, preparant l’entrevista.
Del tema internacional em continuaré ocupant jo, perquè m’ho han demanat els companys, ‘perquè tu estàs molt ben considerat i situat a nivell internacional’. Soc vicepresident dels notaris europeus de la Comissió d’Afers Europeus de Notariat, que agrupa 43 notariats de tot Europa. I després soc conseller general a nivell mundial. Abans havia estat president. Fa pocs dies rebia una comunicació de la Unió Internacional i em deia, “querido presidente”, perquè per a ells sempre ho seré. Difícilment em trauran aquest apel·latiu. (riu)

Ara són 4 o 5 notaris?
Som cinc ja. El Govern ho va considerar convenient i crec que tenia raó, perquè vam veure que si amb quatre anàvem fent, quan va caure un de cop, tres anàvem molt coixos i van dir que això no podia passar. Em sembla bé. Ara d’aquí a no gaire començarem ja el procés de selecció de nou notari, perquè a la companya Ferrándiz li queda un any i mig i hem de començar ja a preparar tot el procés, i no sé si serà un notari, o seran dos, això són decisions governamentals que encara no hem acabat de perfilar. Evidentment, intercanvi d’impressions hi ha. La diferència és que substituir un notari per un notari és molt fàcil, perquè el nou pren el protocol de l’antic. Si són  més d’un és més complicat. Què fas amb el protocol? O si elimines la notaria, què fas amb el protocol, l’has de posar a la Cambra de notaris. Això significa tornar a reestructurar-la. És un canvi important. Ens hi hem d’anar adaptant.

En qualsevol cas, són suficients?
Això ho diu el Govern segons les sensacions que la gent li transmet. És probable que la gent pensi que potser en caldrien més, perquè potser, si en som més podem donar més servei. És cert, és una cosa bastant curiosa, que va en contra de les teories de Malthus. És cert que s’ha demostrat que com més hem estat, més feina hem fet. Però això no és infinit, arribarà un moment que hi haurà un topall. Per tant, s’ha de sospesar el sistema, venim d’un sistema històric de sempre de molt pocs notaris. Antigament només n’hi havia un, fa segles, la qual cosa ja devia ser la pera. A l’Andorra d’avui en dia és impossible que n’hi hagi un, dos, tres o quatre. Ho tenim tots bastant clar. Però on volem arribar? Sempre que hi hagi gent capaç, que no suposi un perill per al sistema perquè no tingui prou coneixements o perquè no sigui prou curós o prou metòdic, endavant. Ara, si fóssim 20, n’hi hauria 4, 5, 6 que quedaran despenjats del grup. Per tant, no vol dir que no puguem ser 20 algun dia, s’hauria de canviar la llei perquè diu que com a màxim un per cada 10.000 habitants. Jo sempre he dit que mentre puguem seure al voltant d’una taula, el sistema, amb adaptacions, aguanta. No dic que sigui ni bo ni dolent, és un altre. I no sé si tampoc hi hauria feina per a tanta gent. 

Vostès són testimonis de com està el tema de l’habitatge al país. Què perceben?
Al final hem entès entre tots que és un problema molt greu,  multifactorial, que ens costarà sacrificis, temps, patiments i diners. Però que s’ha d’encarar, evidentment. En economia, estem parlant sempre del problema del preu de l’habitatge, bàsicament. I és un problema d’oferta i demanda. Llavors, què cal fer perquè un preu baixi del producte que sigui. Anem a fer més habitatges. D’acord. 

Però això té les seves limitacions.
Suposo que tots les veiem. Com tenim un territori tan minvat, creixen els preus. Els preus de l’habitatge creixen a tot arreu, a tot el món, diguem-ne, atractiu. És a dir, està havent-hi uns moviments migracionals a nivell mundial que fan que tothom va a expatriar-se, en diuen ara, allà on creuen que viuran millor. Llavors tenim el tema de l’oferta, molt justeta, per no dir gairebé ara mateix gairebé inexistent de lloguers, i tenim en canvi una demanda que no para de créixer. 

Per vostè no és culpa de la inversió estrangera en immobles. 
Si mirem les estadístiques sembla que no. La inversió estrangera en immobles l’hem tingut de sempre i hem sabut conviure amb ella. Ara, però, hi ha dues noves situacions que fan pujar la demanda, que són tots aquests nouvinguts, aquests expatriats que aporten a les arques de l’Estat i que en el 99% dels casos no plantegen excessius problemes, llevat d’algun cas concret. I després tenim el tema que al final són 4.000 persones o 4.500 persones a l’any que venen i això és molta gent i això no són nouvinguts d’alt poder adquisitiu, també n’hi ha d’altres tipus. Tots ho sabem, sortim al carrer i veiem que els cambrers cada vegada ens parlen menys en català. Tot això perquè estem atraient una sèrie de gent que cada vegada ve de més lluny, això està passant a tot el món, i que aquesta gent també evidentment té dret a viure a Andorra si pot, i viure en les millors condicions possibles.

Uns nouvinguts, aquests darrers, que interessa que es quedin per cobrir llocs de treball. El sistema de quotes està obsolet?
Voler-se quedar ho han volgut sempre. Som nosaltres que no els deixàvem. No convenia. Ja ens anava bé. Ells anaven cap a casa seva o a fer la temporada a un altre lloc. Però tot això se n’ha anat  en orris. Perquè tot està molt car, perquè ja no és tan atractiu per als més propers venir a Andorra, potser, i cada vegada han de venir de més lluny. I llavors què passa? Que aquests que venen de més lluny diuen, no em facin anar i tornar perquè em costa molts diners; per tant, deixi’m  quedar. I d’altra banda, també m’ensenya català, faig més pinya, faig més país, em vaig integrant. Si puc tenir la canalla, els poso a l’escola. Tot això, evidentment, si puc, perquè el reagrupament tampoc és fàcil. És un altre paradigma, però hem de ser conscients d’això. No és perquè ells ho han demanat molt fort. Els ho hem donat perquè ens convenia. Perquè tenim el sistema econòmic d’aquesta manera.

L’altre dia, Betim Budzaku deia que no hauríem d’anar més enllà de 9,5 milions de visitants perquè començarem a donar pitjor servei, però a aquests 9 milions els hem d’atendre. 
Sí. Vol dir portar gent per fer-ho i 4.000 persones a l’any és moltíssim. Per això, s’ha d’atacar l’oferta, que té una limitació evident i també la demanda.

Però potser també cal un plantejament de reconvertir l’ús de certs immobles  per racionalitzar una mica.
S’ha de reduir activitat. És una mica el que ens va passar amb la Covid, que per necessitat ho vam haver de fer. I això costa, perquè si tens la possibilitat de guanyar cent, guanyar-ne només vuitanta et sap greu. 

I els recursos són limitats.
Absolutament. Però jo sé de gent de Barcelona que venen aquí i et diuen, però què fas amb l’aigua?, tanca l’aixeta. Perquè tenen la mentalitat que allà és caríssima, i aquí no. Llavors sembla com si n’hi hagués per sempre i no és veritat, ja ho veu què ha passat aquest estiu, per exemple.

S’ha aprovat ja la llei d’inversió estrangera.
S’ha aprovat però s’ha de firmar, s’ha de publicar. Fins a la segona quinzena de febrer no funcionarà aquest tema. 

Hi haurà molta demanda?
Jo sé que hi ha gent que ja ha convingut contractes privats, sense notari, per reservar pisos a Andorra. I fins i tot posant justament limitacions al seu compromís, dient com sabem que hi ha una llei que gravarà la inversió estrangera en immobles al Principat d’Andorra, perquè segons quin sigui el gravamen, jo me’n desdic. I ho han fet constar negre sobre blanc en el contracte: si aneu més enllà del 3% que esteu dient o tal, a mi no m’hi veureu aquí. No m’interessa. A les notaries ja estem preparats. Ho hem parlat i hem dit prepareu-vos que aquest mes de gener ha estat més o menys lànguid, però el mes de febrer i sobretot al març això començarà altre cop a rutllar. Aquests dies deien que el 70% de les compres a Espanya es feien sense banc i sense finançament, eh. Per tant, inversió estrangera. 

Això m’ho van explicar no fa gaire en una immobiliària del país.
Està passant a tot arreu. La gent va a buscar allà on els convé. I Andorra és terriblement atractiva per moltíssimes raons, però és que, a més, aquestes inversions les fan així. Venen i es passen el cap de setmana i esquien, però com fem nosaltres amb un piset de la platja. Jo crec que aquesta és la imatge més generalitzada de la inversió estrangera en immobles al Principat d’Andorra històricament i ara. És aquesta, no és la d’especulació. El 90% d’inversió estrangera són gent que simplement compren per poder estar-se un temps aquí  i no haver d’anar a un hotel. Ho sabem tots i des de sempre és així.

El registre de la propietat, serà la panacea que resoldrà tots els problemes?
Aquest registre de la propietat hauria de ser una mena de cadastre nacional. És a dir, com el cadastre que estem fent diàriament comuns i notaris, que no parem de retroalimentar-nos permanentment. Doncs també aquesta col·laboració fer-la a nivell nacional. No sé si via notari directament, via comuns a Govern. Que ho facin com creguin. Hi ha d’haver un sistema de col·laboració notari-registre que crec que és el que cal. Però, com tot, el registre de la propietat tampoc és una vareta màgica. Vull que la població entengui que tampoc ens arreglarà màgicament res. L’altre dia un advocat em deia que el registre de la propietat necessita una generació per ser realment fiable, eficient i  operatiu.

Què vol dir?
A mesura que la gent va morint, han d’arreglar papers. Ens faríem creus de la dispersió de titularitat que hi ha ara mateix a Andorra. Hi ha molta gent de fora que no té la seva propietat degudament notarialitzada, registrada, que encara estan amb documents privats, amb papers a nom de la mare que va morir fa temps, que encara estan amb promeses de compravenda.

L’altre dia em van parlar d’una andorrana, i de bona família a més, que tenia propietats que no havia titularitzat mai. Constaven encara a nom del promotor perquè es volia estalviar l’IGI. És espectacular. Un advocat em deia, s’ha mort la meva clienta i clar, a casa seva diuen que potser tenia immobles a Andorra. Els fills d’aquesta senyora no saben que tenen un pis d’Andorra? No han anat mai al seu apartament d’Andorra? Jo al·lucino. La llei d’inversions estrangeres del 2012 diu que cada firma que faci el notari la comunicarà al registre d’inversions estrangeres. Des de llavors s’ha comunicat tot, però, i les prèvies al 2012? La llei deia que tenien un any per fer-ho. Quantes ho han comunicat? Una xifra propera a zero. Compte amb els registres. 

Serà possible saber algun dia quants pisos buits hi ha?
Via consum elèctric i altres podem arribar a filar cada vegada més prim. També val a dir que això tampoc és insalvable. Conec altres casos a nivell personal, no com a notari. Quan passejo els gossos a la nit sento calefaccions i veig llums a llocs on sé que no hi viuen perquè ara no cal que vingui un senyor a encendre l’interruptor, ho fa automàticament la domòtica. Per tant, compte perquè sempre hi ha aquestes disfuncions. I cal recordar que aquests pisos tenen amo, d’altra banda.

Acabem amb un tema de rabiosa actualitat: l’acord d’associació. Com ho veu?
Calma, tranquil·litat. Entenc l’enrenou perquè definirà el futur d’Andorra, però recordem que encara no tenim els textos, no sabem exactament què diran, no sabem l’abast, només estem parlant d’oïdes i segons això actuem a favor o en contra. I si pensem perquè hi ha sis punts d’avantatge del no respecte al sí, tampoc és que Europa, no només el Govern, hagi fet una gran política de comunicació. Només vull recordar que quan hi havia una majoria del sí, això semblava, surten els reguladors bancaris, d’assegurances i de gestió d’inversions al més alt nivell europeus i diuen que millor que no entri Andorra perquè no és de fiar. Sembla que no ens recordem. Si miréssim  estadístiques i enquestes potser ens adonaríem que va ser allà quan la gent va començar a dir: ens estimen o no? Mirem el bo i el dolent i sospesem i el que ens convingui és el que farem. Potser més lluny del que pensem però al final sortirà el que el poble vulgui.