La recentment escollida com a presidenta del clúster d’esports del país, Margot Llobera, exposa els principals projectes amb què treballa l’entitat i en destaca la modificació de la Llei del patrocini i l’estudi que es vol fer sobre la violència i l’assetjament en l’esport, especialment sobre els menors.

 

Fa pocs mesos que la van escollir presidenta de l’Andorra Esports Cluster. Com ho valora i quins reptes es planteja? 
Fa quatre anys que formo part del clúster com a sòcia. De fet, vaig ser la primera particular a ser-ne sòcia, perquè fins al moment eren federacions, empreses, des de botigues de retail a les estacions d’esquí o el que sigui. I quan vaig accedir al clúster vaig pensar que des d’aquí es podien canviar coses i volia formar-ne part. La gerent, la Gemma Riu, em va comentar que la junta es canviava i si volia formar-ne part. La meva sorpresa va ser que finalment m’escollissin com a presidenta. De fet, a la reunió vaig dir que escollissin algú que tingués més bagatge al clúster per ser presidenta, jo em posava on em necessitessin. Finalment, la junta anterior m’ho va proposar. El que buscaven era algú que tingués experiència en el sector i que volgués aportar idees, i d’això sí que en tinc, i la veritat que em fa molt feliç. Crec que ha sigut tot molt natural i, al final, és la meva manera de poder canviar les coses des de dins i de poder aportar la meva visió i l’experiència que tinc. 

Un té la idea que en una entitat com aquesta hi formen part empreses, sobretot. Sobta que hi hagi un particular. Quina és la visió que pot aportar? El punt de vista d’una empresa no té per què acostar-se al del particular... 
Tinc la meva visió com a esportista. Posaré un exemple que entendreu molt fàcilment. Ara estem canviant la Llei del patrocini, estem proposant un canvi. Necessitem moltes visions: la part legal que ens digui que el que estem dient nosaltres és correcte i es pot fer; la part com puc ser jo, que és com a persona que ha picat a totes les portes del país, sap quina problemàtica tenen els esportistes; i tenim visions d’empreses grans i de més petites. D’altra banda, tinc una visió com a esportista professional que he estat durant els últims deu anys però també tinc la visió com a empresària perquè també porto deu anys treballant, és una faceta que es coneix menys però soc enginyera de disseny industrial i tinc un estudi de disseny gràfic des de fa 10 anys. Per tant, sé realment el que necessita l’empresari petit i el que necessita un esportista professional. El bonic del clúster és que som un conglomerat d’empreses i privats que cadascú aporta la seva visió. El que sí que puc aportar són, d’altra banda, moltes idees de coses que en créixer a Andorra he pogut veure i que m’agradaria que canviessin. Com aquesta idea del mecenatge, que pels següents sigui molt més fàcil que puguin afrontar un projecte com a particular o com a federació o com a qualsevol entitat que patrocini.

En què consisteix aquest canvi que plantegeu a la Llei de patrocini? 
La llei que es va fer hem constatat que no ha tingut prou impacte i, per tant, el que volem fer és ajudar que tingui impacte. Llavors, estem treballant amb diferents actors. Com he comentat, començant per les empreses grans, particulars com puc ser jo, però, d’altra banda, parts legals, parts que saben de temes d’economia, que realment el que proposem nosaltres tingui sentit a nivell estatal, que demanem coses que realment tinguin cap i peus també per a l’Administració i el que fem bàsicament nosaltres és redactar-ho tot exactament com considerem que hauria de ser, perquè l’Administració només ho hagi d’aprovar. És a dir, el que fem és fer la feina perquè això es pugui aprovar al més aviat possible.

Entenc que es busca que es puguin fer més contractes de patrocini? Que els esportistes, en aquest cas, puguin rebre suport de les empreses, que avui en dia, a nivell legal, potser és complicat? 
El que passa és que no tenim avantatges fiscals. Llavors, a part de les empreses grans del país, com poden ser bancs, com poden ser estacions d’esquí, que no només podrien patrocinar per un avantatge fiscal, sinó perquè han de generar una imatge al seu voltant, a part d’aquestes, les altres, simplement, no s’ho plantegen. Perquè no tenen cap avantatge fiscal. Llavors, jo, que en aquest cas m’he pogut recórrer totes les taules d’aquest país, he vist que simplement és que no saben per què patrocinar, a part del que li pugui donar l’esportista de visibilitat. Però deixant a part això, el que volem aconseguir és que formi part de la cultura del país. Que després tu ho facis o no, però que almenys els passi pel cap a les empreses del país. El que estem fent és adaptar-nos a les necessitats que podrien tenir tot tipus d’empreses del país. Que aquestes petites s’aventurin, que esdevingui una possibilitat atractiva.  

N’has de treure alguna cosa.
Exacte. Són molt poques les que ho fan sabent que no tenen avantatges fiscals, ens agradaria que fossin moltes més. El nostre objectiu és també donar a conèixer aquesta llei, fer-ne més difusió.

Aquest entenc que és un dels projectes estratègics en els quals es treballa. Me’n podeu explicar d’altres que estiguin damunt la taula del clúster? 
Sí, ara mateix, tots els nostres projectes es basen en el fet que tinguin impacte social, impacte mediambiental i impacte econòmic. Un altre d’impacte social podria ser que vam veure que a tot Europa s’està fent un estudi de l’abús de menors en l’esport, a les escoles, en federacions, en clubs... I aquest estudi el volem portar a Andorra. S’ha aconseguit pràcticament tot el finançament per poder-lo fer. A tot Europa són xifres esfereïdores, tres de cada quatre infants han tingut com a mínim una experiència de violència interpersonal dins l’esport abans dels 18 anys. A Espanya és el 78%. Òbviament Andorra no menja a part i el que volem saber és quina és la realitat del país. Són aquest tipus de projectes que nosaltres sentim que tenen molta importància i que s’han de fer. En paral·lel, també treballem per implantar l’eina BResol en l’àmbit de l’esport, una aplicació mòbil per denunciar situacions d’assetjament que ja tenen implantada moltes escoles del país.

Quan es preveu que es pugui fer aquest estudi? O seria una enquesta? 
Aquest estudi simplement s’importaria el que s’ha fet amb els professionals que s’ha fet arreu d’Europa i es portaria aquí. 

Veig que hi ha un vessant social important, perquè aquest estudi seria social, sobretot, però el gran gruix de feina del clúster deu ser en l’àmbit econòmic, o no? 
Sí, l’únic que es contemplen aquests tres eixos, l’àmbit econòmic, l’ambiental i social en tots els projectes que es fan. Baixen tres potes del clúster. Els projectes es relacionen amb problemàtiques que pugui tenir o el Govern o els comuns, o problemàtiques que ens comentin els nostres socis. Per posar un altre exemple, les estacions d’esquí es trobaven que no poden convalidar els títols de professionals de BTT que venen de no sé on. I és una problemàtica a l’hora d’oferir serveis de qualitat. Llavors, això és una problemàtica que a nosaltres ens comenten i com el clúster ho pot solucionar? Doncs arrenquem un altre projecte cap aquí. Per tant, totes les problemàtiques que es troben els nostres socis ens ho traslladen i nosaltres generem un projecte on tots els socis que vulguin s’hi poden sumar i ajudar. Des de parts legals a parts de números o el que sigui. 

Això entenc que ajuda a fer créixer el sector de l’esport en el país en termes econòmics.
Al final l’esport a Andorra és el 8% del PIB. Nosaltres el que volem aconseguir és, un, que això creixi, i dos, que creixi amb actors del país. Una altra de les potes que tenim és la part de networking. Una vegada ets soci tens accés als contactes de tots els socis. Per tant, el que busquem és generar sinergies. I no només això, sinó que, com he comentat, tots els socis tenen accés i es poden sumar als diferents projectes, conèixer altres socis i sumar forces. I al final el que passa és que aquests socis acaben treballant junts fora del clúster. 

Un exemple seria el de les  estacions i les botigues de lloguer de material d’esquí o de bicicletes, que gairebé no els podries dissociar, perquè l’un sense l’altre potser no existirien? Necessites llogar material per poder gaudir de les pistes. La idea va per aquí? 
Exacte. I per últim tenim la tercera pota, que és el coneixement o la formació. El que tenim és molts lligams amb el clúster de Catalunya, l’Indescat. Anem a fires i proposem als nostres socis que puguin participar-hi. O en formacions que ens proposen altres entitats i que aconseguim descomptes per a socis...
 

Un dels grans objectius, per dir-ho així, del clúster és fer d’Andorra un referent internacional en la indústria esportiva i també en el desenvolupament de projectes empresarials vinculats a l’esport. No sé si estem molt lluny d’aquest gran objectiu o si ja hi som relativament. 
Pel meu parer, jo crec que som un gran exemple d’un petit país i dels esdeveniments que pot arribar a organitzar, i sobretot de la manera que ho organitzem. Entitats com la Federació Internacional d’Esquí confia en nosaltres perquè realment la feina que s’ha fet ha estat molt professional. Som ja un gran exemple de com un petit país pot abraçar projectes tan grans i de la manera tan professional en què ho fem i que realment és tan bona que segueixen repetint. Aquí crec que som un gran referent i, d’altra banda, crec que no es pot deixar mai de créixer i nosaltres el que intentem és que es creixi dins del país i que si algú vol venir de fora per fer créixer un projecte del país o vol invertir al país, doncs que ja tingui la plataforma per fer-ho perfecta.

Andorra depèn molt del turisme i un altre objectiu passa per fer de l’esport una via per desestacionalitzar-lo, per aprofitar-ne tot l’any. No sé com es podria fer o com es pot potenciar més això? El clúster té la capacitat de cridar a una organització perquè munti alguna cosa?
Aquí normalment és al revés. Això es podria fer, però no és un projecte que ara mateix tinguem sobre la taula. El que sí que es pot veure és que realment l’esport fa desestacionalitzar el país, fa la funció de dinamitzar l’economia, de l’esport i de no esport, com en el cas d’hotels, restauració i, òbviament, a totes les botigues. Així que sí, tenim la capacitat per fer-ho i es podria fer. 

Ja per acabar, quan se la van nomenar presidenta, es va comentar que es volia consolidar la presència femenina a la junta. Suposo que en l’àmbit de l’esport ja, més en general també, perquè potser és un dels sectors on la dona sempre queda en un segon terme. Com es planteja això? 
Dins de la junta crec que som més dones que homes, el que sí que es busca és normalitzar-ho. Era la primera vegada que presidenta i vicepresidenta eren dones. I em fa molt feliç, perquè sí que és veritat que en l’esport en general, i jo que ho he viscut des de petiteta, hem sigut sempre una minoria. D’altra banda, estem treballant un projecte sobre la promoció de la igualtat a l’esport i una exposició sobre la dona i l’esport.