Encara l’últim curs com a rector de l’UdA després de dos mandats. Destaca la internacionalització com una de les fites assolides durant aquest temps, així com la renovació de la metodologia docent i els màsters de continuïtat. Creu que un dels reptes ara és consolidar la recerca i per això cal finançament que s’ha de buscar fora. 

Pràcticament 9 anys al capdavant de la Universitat d’Andorra. Quines fites destacaria?
Hi ha una cosa, crec, que és important: hem posat la Universitat d’Andorra en el mapa internacional. La universitat ja estava consolidada quan vaig entrar, perquè feia més de 25 anys que existia, i també estava a les xarxes internacionals, però potser no amb les relacions que tenim, ni amb els convenis bilaterals ni amb temes de mobilitat. Això ha estat una aposta que vam fer des del començament d’internacionalitzar-la, no només perquè vinguessin estudiants cap aquí, sinó sobretot pels estudiants i el personal del país. Ens movem en un entorn que no és aïllat ni molt menys, és un sistema mundial d’ensenyament superior, a més a més en un entorn europeu, que és l’espai europeu d’ensenyament superior. I crec que sí, que l’hem posat al mapa promovent encara més les relacions que teníem amb xarxes internacionals.

Una de les quals, la xarxa de petits estats.
Es va crear el 2018, si no recordo malament. Nosaltres vam presidir el primer mandat. Hi ha 12 universitats d’11 territoris o països petits d’Europa. Ens ha anat molt bé aquesta xarxa, perquè són universitats molt semblants de mida, segurament molt diferents des del punt de vista de tradicions, però amb les quals compartim problemàtiques. I, en aquest sentit, ens ha anat molt bé per crear complicitats, per fer lobby de cara a altres associacions. També per compartir experiències, bones pràctiques, mobilitat, etcètera. 

Des del punt de vista acadèmic, quins passos s’han donat?
Tota la renovació de la metodologia docent. Veníem d’un sistema d’assignatures, basat en continguts. Amb el procés de Bolònia, i l’Espai Europeu d’Ensenyament  Superior, es posa l’estudiant al centre. Es vol treballar en competències tant les específiques de la seva titulació, com les transversals, com a ciutadans, com a futures persones que governaran el món i, per tant, que l’han de fer sostenible. I fem un canvi complet de la nostra metodologia. Andorra entra a l’Espai Europeu el 2003, la universitat ja hi és des de l’any 2000. El 2018-19, instaurem ja el primer batxèlor completament competencial, que és el de ciències de l’educació. I aquest any culminem la implantació de tots els plans d’estudis de la Universitat d’Andorra amb la metodologia docent de competències. És una cosa que els estudiants ja veuen com a normal. És un procés que es va començar a treballar fa uns 9-10 anys, i s’ha implantat definitivament aquest any amb els dos últims bàtxelors, el d’infermeria i el d’empresa, que comencen amb el nou sistema.

Un altre gran canvi són els  màsters de continuació?
Sí. Teníem un forat entre el bàtxelor i el doctorat. Teníem sis titulacions de bàtxelor, teníem el doctorat i, en canvi, només una titulació de màster, que era el màster en dret. I això ens suposava un entrebanc per dues raons. Una, per tenir talent, perquè molt talent que teníem aquí en acabar el bàtxelor, si seguien estudiant, havien d’anar a fora, o bé se n’anaven al mercat de treball. I per això també ens costava atreure talent pel doctorat. El curs que ve culminarem tots els màsters de continuació amb el de salut que serà la continuació del bàtxelor en infermeria, però també estarà obert a altres sectors del món de la salut. Però, sobretot, portarà també una nova professió, que és la infermera autònoma, la infermera liberal, que donarà un nou pas també amb el que és la professió d’infermera.

Quina ha estat l’evolució del nombre d’estudiants en aquests 9 anys?
Estem al voltant del 70% d’increment d’estudiants de formació reglada en els últims 9 anys. I també és molt important a nivell de titulacions, ara en tindrem 14 amb el màster en salut, aquí hi ha també el DPA, que és una formació professional de grau superior, que és el cicle intermedi europeu, màsters i doctorats. Però també és molt important l’evolució sobretot de la formació continuada. Tenim en total uns 2.000 estudiants. I d’aquests, més de 1.000 són de formació continuada. Això és importantíssim perquè, en general, universitats que tinguin aquest volum d’estudiants de formació continuada són centres que tenen 10.000 o 15.000 estudiants de formació reglada. Per tant, tenim una dimensió inversa al que és l’habitual. Més estudiants de formació continuada que de formació reglada. Això demostra clarament el lligam de la Universitat d’Andorra amb teixit econòmic i professional del país. I, a més, en àmbits dels quals fins i tot no estem oferint titulacions de formació reglada, com ara arquitectura o gestió immobiliària. 

També hi ha hagut un important augment d’estudiants de fora. Quants n’hi ha?
Contem sempre els que ens venen el primer curs. Els últims dos anys hem superat el 40% d’estudiants internacionals. Llavors, jo calculo que s’està al voltant del 30%, amb els 8 anys de màster de doctorat. Però els dos últims anys hi ha hagut un increment important, sobretot fa dos anys, vam estar al 44% de nous estudiants internacionals, i aquest any estem al voltant del 40%. Per tant, això vol dir que la universitat es va consolidant amb públic de fora que també la veu com una alternativa possible per estudiar. 

Ens falta, com he dit moltes vegades, encara la residència. S’hi està treballant perquè hi ha un problema general d’habitatge a Andorra i, evidentment, per als estudiants també. Es veuen forçats a anar a la Seu i a altres llocs, i tampoc és fàcil allà perquè també està impactant el tema de preus.

Ja que treu la residència, sap com està el projecte?
Bé, ara ha canviat el comú, no hem parlat amb ells, però jo confio i estic convençut que seguiran treballant per tirar-la endavant. És una infraestructura que és bona per a la parròquia i per a Andorra. És bona per a la universitat i crec que és necessària. Penso que és una infraestructura que es pot autofinançar perfectament. Hi ha suficient demanda d’espais, no només d’estudiants, sinó també de professorat i personal en general i, fins i tot, de professionals d’altres empreses que venen temporalment desplaçats a Andorra per algun projecte. Segur que tindrà sortida. Es va treballar molt amb el comú anterior, confio que se segueixi treballant amb el nou comú i que en poc temps tinguem ja els resultats.

Quant al professorat, costa també captar talent?
Costa en tots els àmbits. Jo crec que el talent està buscat a tot el món. I, a més, hi ha àmbits que el talent encara és més difícil perquè hi ha moltíssima demanda. Per exemple, en el de la tecnologia, amb el nou màster d’analítica de dades ens està costant, anem trobant, perquè la demanda és molt alta. I és veritat que la universitat  pública davant segons quines  empreses no som competitius. S’ha de treballar per garantir a aquesta gent que venen aquí les millors condicions de treball, una bona carrera professional. Crec que l’UdA és una universitat que té avantatges pels seus treballadors, que són importants i per tant que cal considerar al marge del salari.

La universitat també creix en espais. Com ho valora?
Va ser una gran notícia quan el ministre Jové va arrencar l’acord pel nou edifici. Feia 7 o 8 anys que ho demanàvem. Calia pensar en un nou espai, que era urgent, i bé, ja el tenim. Ara s’està fent el projecte de reforma i calculem que el 2025 estarà funcionant. Era indispensable, ja no només per al creixement futur, perquè és veritat que aquests màsters ja ens donen creixement, sinó ja per ara, per donar una qualitat millor i un ensenyament personalitzat. Però sobretot també per garantir el futur de la universitat per als pròxims 20 anys. L’ampliació serà aquesta garantia de poder tenir aquests espais necessaris per a la docència, la recerca i per a un projecte que no hem pogut acabar de consolidar, que és tot el tema d’emprenedoria que està ja definit, però ens faltaven els espais per poder-lo oferir.

Com a rector, quins són els  moments més dolorosos?
Sempre que hi ha estudiants que abandonen o fracassen. També és encara més dolorós quan hi ha un expedient acadèmic per una persona que no s’ha comportat com s’havia de comportar. Això passa amb estudiants i també és molt dolorós quan passa amb treballadors. Hi ha casos d’acabament de contracte i és traumàtic. Treu moltes nits de son pensar si has fet el que podies fer i si era l’única solució. Al final si s’ha fet és perquè era necessari. El fracàs de professionals o d’estudiants et fa reflexionar i és molt dolorós.

I moments lluminosos?
Cada graduació. És a dir, cada any quan fem la festa de graduació, que és l’acte d’obertura del curs, és el moment de l’alegria compartida amb aquells estudiants que han aconseguit allò que volien, que segurament els canviarà la vida. No perquè siguem nosaltres, no. Ho han fet ells. Igual que diem que un estudiant ha suspès ell, quan acaba la carrera, és ell que ha fet l’esforç d’acabar-la. És la gran gratificació. És pel que estem aquí. Per això dic que per a mi i tot el professorat el gran moment és el de la inauguració, quan lliures els diplomes i dius: tots aquests ho han aconseguit.

Quina empremta creu que deixa?
Jo crec que ho ha de dir la gent que ha estat aquí, els estudiants, el personal i també la societat en general. No crec que sigui una empremta personal ni molt menys. És tot l’equip que vam decidir aquest projecte fa 9 anys. Un projecte que ha tingut dos mandats i que tenia unes clares estratègies, una era la internacionalització. Això és evident, però no l’única. L’altra era la tasca docent i la millora de la recerca, que va començar el 2006. Ara tenim 5 grups de recerca i s’ha anat millorant. Falta molt camí per recórrer, és veritat. Ens falta finançament, hem de trobar el finançament competitiu que ara és difícil perquè fora d’Andorra no el podem anar a buscar. No estem dins les estructures de recerca europees i espero que l’acord d’associació, si es tira endavant, doni noves oportunitats. És un dels temes fonamentals que ens fa ser universitat. 

I què farà vostè ara, quan acabi de rector?
Tornaré al meu lloc de professor a la universitat, per tant, a disposició del nou equip de rectorat perquè m’encomani les tasques docents i de recerca que corresponguin, I, evidentment, com a membre de la universitat pública i com a llibertat de càtedra que tenim, doncs, seguiré treballant també en els àmbits de recerca en els quals soc expert ja pensant en la jubilació propera. Però bé, em queden encara 4 anys. 

Deu costar, no creu?
No ho sé, és la primera vegada que em passa això de deixar de ser rector, li diré quan torni. Ara em fa il·lusió. Jo sempre dic que he estat rector 9 anys perquè he volgut, és a dir, que no em puc queixar. Estic content d’haver-hi estat i, evidentment, hi ha hagut moments difícils, però hi ha hagut moments molt satisfactoris. No hem parlat de la pandèmia, que també ha estat un moment complicat, però també de repte i molt agradable al final per tota la cohesió que hi va haver de  la comunitat universitària i la societat en general. No sé com serà el retorn. Espero que sigui molt bo. És moment de deixar una mica la responsabilitat i dir, bé, vaig a dormir sabent que ja són altres els que se’n preocupen.