Acord d’associació i habitatge: vet aquí les qüestions que decidiran el futur de la legislatura. Insisteix que no deixarà el càrrec si el ‘no’ guanya al referèndum i diu que amb la ‘llei Marsol’ “no vam fer altra cosa que honorar els nostres compromisos electorals”.

Si el cap de setmana es repeteixen els talls a la frontera francesa seria catastròfic per al comerç. Què ha fet el Govern per intentar que no torni  passar?
La ministra d’Exteriors ha estat en contacte  permanent amb el prefecte d’Occitània. Per part nostra és una situació molt difícil d’acceptar, per no dir-ne inacceptable, en el sentit que estan perjudicant un altre país quan es tracta d’una problemàtica eminentment domèstica. Hem traslladat aquest missatge tant com puguem perquè la situació no es reprodueixi. Comprendrà que moltes d’aquestes gestions s’han de fer discretament i sempre confiant en la bona relació bilateral, però també amb la fermesa que cal per defensar els nostres interessos.

Tenim garanties que els talls no es repetiran?
No en tenim. Si del govern francès depengués és evident que no n’hi hauria, però treballarem perquè no n’hi hagi amb els mitjans al nostre abast. Això també ho hem d’entendre. Els governs no tenen una vareta màgica, però hi dedicarem tots els esforços.

Acord d’associació: insisteixen que no tornarem a la relació que teníem el 2015. Aquest discurs de la por, més que adhesions el que genera són anticossos.
Escolti, el que no podem dir és que d’una banda hem de ser transparents i que hem de ser sincers, tractar els ciutadans i les ciutadanes com a persones adultes, i de l’altra, quan els diem la veritat retreure’ns que estem recorrent al discurs de la por. De la mateixa manera que hem de ser capaços de posar damunt la taula els desavantatges de l’acord, i així ho farem, també hem de ser sincers i transparents i explicar què succeirà si surt el no. Des del nostre punt de vista, és clar, però també amb molta més informació de la que tenen la majoria dels ciutadans i les ciutadanes. Això no és l’estratègia de la por, sinó dir les coses pel seu nom. I estic absolutament convençut, i tant de bo no fos així, que dir no a l’acord obriria un període complicat i incert.

Tenim resolts els temes majúsculs: FEDA, Andorra Telecom, sector financer i tabac. Però, en què beneficiarà el ciutadà del carrer l’acord d’associació?
Primer cal parlar d’un avantatge global, que de vegades és difícil de conciliar amb la vida del ciutadà del carrer. Disposarem d’un instrument que ens donarà una equivalència normativa amb un mercat de 500 milions d’habitants, i que permetrà diversificar la nostra economia.

Això mateix ens van prometre el 2012.
Molts dels mals dels quals ens queixem ara legítimament porten causa d’aquella obertura econòmica, que ha comportat creixement en sectors que o bé estan molt madurs o bé són devoradors de recursos, que tenen molt d’impacte en la sostenibilitat del territori. Parlo en concret de la construcció. En canvi, hi ha altres sectors d’alt valor afegit, que atreuen personal qualificat i que no tenen un impacte significatiu sobre el territori i que no s’han acabat de desenvolupar per la falta justament d’aquesta equivalència normativa. Això és el que ens possibilitarà l’acord. I això vol dir més llocs de treball qualificat, menys impacte sobre els recursos i menys dependència de sectors com la construcció.

Però, i a mi, en què em beneficiarà?
Podem parlar d’avantatges més concrets: els estudiants  podran treballar, viure i residir lliurement en aquest gran mercat, o participar en els programes Erasmus. Els afiliats de la nostra Seguretat Social podran desplaçar-se per tot l’espai comunitari sense les actuals dificultats burocràtiques. El que ha de quedar clar és que hi ha un avantatge global, de reconversió en clau positiva de la nostra economia i de la nostra societat, i després molts avantatges  concerts i puntuals que durant tot aquest any haurem de ser capaços d’explicar a la gent.

Mantindrem els nivells de seguretat que ara tenim?
Les fronteres es declinen en dues modalitats: control de mercaderies i control de passatgers. Nosaltres mantindrem els dos tal com els tenim ara. El de mercaderies per conservar la competitivitat de la nostra fiscalitat indirecta. No removem les duanes per mantenir l’IGI del 4,5% en lloc d’un IVA del 15%. També es manté el control de passatgers, però això no té res a veure ni amb l’acord d’associació, perquè nosaltres no formem part de l’espai Schengen. Per tant, mantindrem el control de persones físiques tal com l’estem fent fins ara, i també mantindrem el control de la política migratòria a través d’un sistema de quotes molt similar a l’actual.

Hi haurà garites i hi haurà duaners?
Absolutament, amb les mateixes capacitats de controls  i de fiscalització, i també de foragitament i de denegacions d’entrada com a conseqüència de tota una sèrie de disposicions que hem pactat  en matèria de política migratòria.

Farà com Felipe González, que va vincular la seva continuïtat com a president del Govern espanyol al sí a l’OTAN?
No. Faria un mal favor al referèndum si volgués convertir-lo en un plebiscit personal perquè no és un projecte personal, sinó de país. Es tracta de posar les bases de la nostra prosperitat, i això transcendeix aquest Govern. I crec precisament que si hi ha un motiu pel qual hauríem de mantenir  al Govern és si guanyés el no, perquè obriria un escenari complicat i incert i requeriria estabilitat institucional.

Per això cal un consens que ara mateix no hi és. Concòrdia, és recuperable, per al pacte d’Estat? Perquè cada vegada en sembla més allunyat.
A Concòrdia hi ha sensibilitats diverses i així es va evidenciar a l’última sessió de control. Crec que cometen un error molt important si es mantenen en aquesta actitud contrària perquè difícilment hi haurà un futur pròsper, el gestionin ells o no, si guanya el no a l’acord. 

Habitatge: van començar a governar el 2011 i no han reaccionat fins al tram final d’aquesta legislatura, quan li han vist les orelles al llop.
No hi estic d’acord. El 2011 no teníem una problemàtica de l’habitatge. I això no són excuses de mal pagador, no pretenc fer veure que ara no hi ha un problema real i greu. Però comença el 2017, quan deixem definitivament enrere la crisi, i no és exclusiu d’Andorra. I des del 2017 es comencen a implementar mesures. Podrem dir que algunes no han sigut prou ambicioses o que han trigat una mica massa, però no és cert que no s’hagi fet res. Quants anys portem adoptant  pròrrogues forçoses? I admeto que això no és la solució de fons al problema. En tot cas el que sí que li puc dir és que gràcies a aquesta mesura hem protegit al 80% dels llogaters. I molt pocs altres països l’han adoptat, ni tan sols els que tenen governs progressistes. La legislatura passada es van aprovar inversions amb efectes que no seran a curt termini. Entenc una part del sentiment de frustració. Però en tot cas el missatge que vull traslladar és que per a nosaltres aquesta és una autèntica obsessió i que hi dediquem la majoria del temps, dels esforços i dels recursos. Però no hi ha solucions miraculoses.

La congelació i la pròrroga de lloguers són essencialment provisionals. Pegats. 
Són mesures d’urgència i a curt termini, però s’han fet moltes altres coses, que han evitat que la situació sigui molt pitjor: hem creat l’Institut Nacional de l’Habitatge, hem impulsat els pisos de la Borda Nova i l’edifici Armor, hem permès als comuns reduir al  0% la cessió urbanística en sòl urbà consolidat, hem rebaixat la mínima expressió l’ITP en el tram estatal, i també l’IGI, hem creat un impost sobre els habitatges buits i aprovat una moratòria per als habitatges d’ús turístic...

D’efectes més que dubtosos, algunes d’elles.
La situació seria molt pitjor si no les haguéssim aplicat, i en tot cas no se’ns pot retreure que no hem actuat. Per no parlar de la inversió de 50 milions d’euros en habitatge social, més del 10% del pressupost anual del Govern. No hi ha equivalent als països del nostre entorn. El compromís del Govern amb aquesta problemàtica no es pot negar. Ara bé, que les solucions o que la resolució del problema no acaba d’arribar, això també és cert. 

Van modificar la ‘llei Marsol’  arran de les manifestacions del desembre. Es comprometen a prorrogar el lloguer de forma forçosa més enllà dels pròxims tres anys, mentre tinguem una situació similar a l’actual?
Miri, jo crec que les coses vistes amb distància són molt diferents a quan es viuen en present. Els francesos ho diuen molt bé: “Avec de si, on refait le monde”. El que vull transmetre és que amb la llei Marsol no vam fer una altra cosa que honorar els nostres compromisos electorals, com a mínim els inicials. Nosaltres ja vam concórrer a les eleccions amb un programa amb el qual vam guanyar per majoria absoluta i que deia que progressivament aniríem aixecant la pròrroga forçosa, i això és el que es va traslladar a la llei Marsol. Potser no ho vam explicar prou bé, però aquesta llei no preveia que l’1 de gener quedaria sense efecte la pròrroga, sinó que la descongelava de forma progressiva i gradual.

Doncs va posar la por al cos a un bon sector de la població: a la que viu de lloguer. El cas és que van retocar una llei que per a vostès ja estava bé.
Si no ho haguéssim fet se’ns hauria retret que no escoltàvem la ciutadania. Vam ser capaços de dir, mirin, nosaltres tenim un compromís electoral i un compromís d’investidura però l’hem de reconsiderar arran d’una evolució dels fets que ha fet empitjorar la problemàtica i arran també d’un sentiment d’insatisfacció de la ciutadania que s’ha traslladat a aquestes manifestacions i que segurament no existia fa sis o vuit mesos. Això ens va portar a teixir consensos polítics amplis que crec que hem aconseguit i que han acabat amb la pròrroga forçosa de tres anys. D’aquí a tres anys què passarà? Miri, si al mes d’abril se’ns feia difícil saber què faríem al desembre, com comprendrà ara se’m fa igualment difícil assumir compromisos a tres anys vista. Ja ho veurem. Jo confio que durant aquests tres anys tindrem temps més que suficient per implementar tot un seguit de mesures i un full de ruta que permeti que la situació millori substancialment. Si és el cas ens replantejarem la pròrroga forçosa, i si veiem que la situació continua molt tensionada, valorarem què fem.

Se’ls ha acusat de falta d’empatia.
Què vol dir, falta d’empatia?

No saber-se posar en el lloc del ciutadà corrent que simplement no pot assumir un increment del lloguer de 700 a 1.200 euros. I d’aquí a tres anys tampoc podrà. 
Crec que si no tinguéssim empatia no hauríem renovat any rere any la pròrroga forçosa, no hauríem congelat els preus del lloguer, no hauríem estat capaços de renunciar a un compromís electoral i d’investidura precisament perquè mil i escaig persones van sortir al carrer... Tot això són signes més que evidents que hem actuat amb empatia. Ara bé, si per empatia vol dir la resolució immediata d’una problemàtica molt important i molt complexa... Crec que una cosa és l’empatia i una altra una vareta màgica per resoldre problemes com aquest. Ho sento molt, però la vareta nosaltres no la tenim. I malgrat haver-hi abocat tots els nostres recursos i tots els nostres esforços, i més que en farem, no hem trobat una solució definitiva al problema,  com tampoc no l’han trobada en tants altres llocs.