La violència envers les dones és real, té moltes formes i també passa a Andorra. Aquests són els tres missatges que vol traslladar la campanya Veus que no veus d’Acció Feminista, que en forma d’exposició mostra diferents testimonis reals de casos de violència que s’han donat al país. És una selecció dels més de 200 testimonis que l’associació va recollir l’any passat mitjançant una enquesta anònima. Diferents dones reconegudes del país cedeixen la seva imatge i es fan seu el testimoni, i des de l’Animal Teatre s’hi ha posat veu i es poden escoltar explicats en primera persona. La campanya es presentava ahir oficialment, encara que l’exposició ja s’ha pogut veure a la Llacuna i anirà voltant per diferents espais, a l’Institucional del Parc Central d’Andorra la Vella.

“La meva parella vol que deslleti la nostra bebè perquè estigui més disponible sexualment per a ell. És un tema que ‘estressa molt i ens ha portat a situacions que passen directament d’incòmodes a violentes”. “No era la meva parella, siplement algú a qui estava coneixent i amb qui compartia el mateix espai de treball. En moltes ocasions, quan li entrava el “calentón”  s’apropava a mi i em començava a tocar. Jo li deia que “no” amb un somriure, però ell no parava mai, em fotia mà per tot arreu”. “Una ginecòloga es va negar a retirar-me un DIU perquè “anava en contra dels seus principis”. Tampoc em va voler derivar a cap altre professional. Em va dir que ella no em donaria aquella informació, que si la volia la busqués jo sola”. 

Són només tres exemples de testimonis que es poden llegir en els cartells que configuren l’exposició i en els que moltes dones es poden veure reflectides. “T’identificaves amb moltes històries”, confessava Irina Robles, una de les persones que ha col·laborat en la campanya posant, en el seu cas, tant cara com veu, a l’hora de preparar la campanya i llegint els testimonis. La qual cosa la portava a dir “prou ja de normalitzar i silenciar” aquestes situacions de violència.

Una altra persona que cedeix la seva cara per a la campanya és Marisol Fuentes. “Era una obligació moral partcipar en aquest projecte”, ha assegurat, i afegia que la violència que denunciava el cartell al qual posa cara “és una situació que qualsevol dona pot patir en qualsevol moment”. “És una realitat present en el nostre dia a dia”, sentenciava. 

Present en diferents àmbits. Segons Lucía Rivero, portaveu d’Acció Feminista, molts testimonis recollits feien referència a violència sexual, però no només. I se’n troben tants en l’àmbit privat, en el si de la parella i la família, com en el públic, a la feina o al carrer. En els llocs públics “és on més es produeixen aquest tipus de violències, i per tant com a societat hem d’estar una mica vigilants i denunciar aquestes coses quan es veuen”, demanava. 

Incidència real
Sí, existeix la violència envers les dones només pel fet de ser dones. Però quin és l’impacte de la violència masclista al país? Quantes dones l’estan patint? A Andorra no es disposa d’aquestes dades, “no sabem la incidència real” d’aquesta violència, afirmava Anna Boneta, que també feia de portaveu d’Acció Feminista. Calen estudis estadístics significatius, un observatori, disposar de dades, perquè sense aquestes no es poden prendre decisions ni fer front a aquesta xacra. “No hi ha el focus posat, no se li dona la importància real que té”, defensava Boneta, que considera que si una associació va aconseguir en un mes escàs recollir dos centenars de testimonis és que el problema “és prou important com per dedicar-hi esforços, és un tema real, que hi és i que s’ha de visibilitzar”. En aquest sentit, afegia que les dades de què es disposa, les de persones ateses pel servei d’atenció a les víctimes de violència de gènere, són les dels casos “més extrems”, però “són molts casos de violència que existeixen, i greus, però que no s’arriben a denunciar, i és aquí que falta treballar. Hi ha moltes dones que no estan ateses en aquest sentit”. I també Rivero defensava que les dades a l’alça presentades pel Govern és perquè, d’una banda hi ha més casos, però també perquè “cada cop se’n parla més i la gent s’anima a explicar la seva història i a buscar ajuda, i fins i tot a denunciar, però és un camí en el que encara hi ha molt a recórrer i hi hem de posar el focus”.