Una dècada és un període rodó, perfecte com un ou o una simfonia, que et convida a mirar enrere. Què us ve al cap si parlo de l’any 2015? No sé vosaltres, però un servidor té molts bons records guardats als calaixos de la memòria amb l’etiqueta daurada d’aquell any. El mes de març, la Pilar va presentar al centre cultural la Llacuna el seu llibre Flaixos de llum blanca. Ens va costar convèncer-la perquè fes públics uns relats íntims que havia escrit amb total discreció i que només havíem de llegir les persones més properes. La insistència dels companys de la revista Portella i els arguments delicats i convincents de l’Àngels Xandri, d'Editorial Andorra, van esberlar la muralla de pudor. També hi va contribuir que la Berta Oromí els il·lustrés amb aquarel·les protagonitzades per pixallits –la planta silvestre més humil i resilient de la natura– que interpretaven a meravella els estats d’ànim a cada relat. 

L’acte de presentació va ser una manifestació d’afecte cap a les autores per part d’un munt d’amics i, només uns dies després, els retorns de la lectura eren tan aclaparadors com estimulants. La diada de Sant Jordi es va presentar amb un temps rúfol, com gairebé sempre a muntanya, però no va impedir que fos una jornada magnífica de llibres i roses. Tinc davant meu el pom de roses d’una làmina que la Carme Massana va dedicar a la Pilar aquell dia. Jo assistia tranquil al tràfec de lectors i signatures, com un gat estirat a la vora del foc a terra, i gaudia molt més que si en fos el protagonista. Després van venir alguns actes amb alumnes de Formació Professional del centre d’Aixovall que interpretaven amb frases o dibuixos els sentiments que els provocava la lectura dels relats. Per celebrar-ho, vaig proposar fer una escapada al poble. Vam visitar la vil·la d’Alquézar, que encara no havia sucumbit a la invasió de turistes; ens vam aturar a Viñas del Vero, on la Susana ens va proveir d’una selecció de varietals del celler; i vam arribar fins al poble de Radiquero, a comprar un cremós formatge de cabra. Bona conversa entre amigues, pa, vi i formatge a l’ombra de la parra que va plantar el pare: què més se li pot demanar a la vida! 

Durant l’estiu, la Berta va començar a preparar una exposició a la sala la Cuina de la Seu amb les aquarel·les que havia pintat per als Flaixos –sempre fa diferents esbossos i propostes– a les que afegiria dotze acrílics de gran format que mostraven el pas de les estacions sobre els paisatges de la ribera del Segre, com si la pintora hagués plantat un cavallet imaginari davant d’un meandre del riu. Va ser un èxit aclaparador i vaig haver d’apressar-me a reservar el quadre del mes d’agost que, des d’aleshores, presideix el pati de la casa del poble. 

Quan desmuntàvem l’exposició, amb el regust agredolç que deixa el final dels projectes fabulosos, els carrers de la Seu s’il·luminaven amb els llums de Nadal i els vianants es desitjaven unes bones festes. La Berta va preparar una panera nadalenca per a la persona que, tot complint una sentència de treballs socials, havia fet de conserge de la sala durant l’exposició. Poc acostumat a un tracte tan deferent, l’home va balbucejar unes paraules d’agraïment amb els ulls enterbolits per les llàgrimes. Va ser un final de pel·lícula americana per a un any inoblidable.