Ahir, a la Cursa Popular Illa Carlemany, vaig polvoritzar la meva marca personal en els 5 km. Vaig rebaixar-la en gairebé dos minuts. És el resultat d’un esforç. No sé si petit o gran, però no és fàcil assolir una fita així. Pregunteu-ho als professionals. Són mesos d’entrenament, de vèncer la mandra i la crida del sofà i posar-se a prova buscant superar-se. Vaig sortir amb la intenció de passar-m’ho bé, però no us enganyaré, també amb la de poder establir el meu nou rècord i amb la por de decebre’m a mi mateixa si no ho aconseguia.
Segur que ahir no era l’única que es posicionava a la línia de sortida amb aquesta intenció. Molts ho van aconseguir i d’altres potser no. Però penso que només el fet d’intentar-ho, de calçar-se les sabates esportives i prendre la sortida ja es mereix un aplaudiment. Molts diuen que córrer és de covards. Fins i tot m’ho ha dit en alguna ocasió la meva mare. Però jo penso que no, que els covards són ells i que cal ser molt valent per aixecar-se del sofà, calçar-se les sabates esportives i sortir a córrer i enfrontar-se a un mateix i els propis fantasmes. Perquè sovint correm sols, escoltant els nostres pensaments i havent de fer callar aquella veueta que et diu que no ho aconseguiràs. I córrer és això, enfrontar-te, superar-te, anar més enllà i anar-hi més ràpid. I ahir a Andorra més de 3.600 valents van sortir al carrer a posar-se a prova, i alguns d’aquests valents porten diversos mesos –alguns fins i tot anys– sortint a córrer cada setmana, o fins i tot diàriament, preparant-se i buscant superar-se, córrer un centenar de metres més o establir una nova marca personal. Aquesta fita es treballa, no s’aconsegueix d’un dia per l’altre.