El meu amic Andrés, abans no acabi de llegir aquestes primeres línies, m’acusarà –amb bon criteri– de boomer nostàlgic i no sé de quantes coses més. I m’ho diu ell, que ha actualitzat el perfil de Yo también fui a EGB lluint al canell la seva darrera adquisició, un Casio de polsera amb teclat, tan popular allà pels vuitanta. Però sí, ho confesso: va ser adonar-me que se celebren 40 anys de l’estrena de Caçafantasmes i descontrolar-se’m els esfínters.

Ja em perdonareu, i és que segurament és una dèria marca de la casa dels que portem algunes primaveres arrossegant-nos per aquesta vall de llàgrimes. Però, més enllà del que podríem –amb més o menys unanimitat– considerar alta cultura, la dècada va ser d’allò més prolífica pel que fa a la gestació de productes cinematogràfics que, a mitjà termini, esdevindrien clàssics populars i depassarien l’univers fílmic. N’és un exemple immillorable la franquícia que ens ocupa, protagonitzada inicialment per l’inclassificable Bill Murray, el polifacètic Dan Aykroyd –rodava el llargmetratge inicial després de triomfar sobre els escenaris com a Elwood Blues, un dels dos Blues Brothers, en companyia de John Belushi– i el carismàtic Harold Ramis, que va deixar-nos ara fa un temps. A la memòria queden la infumable sèrie de dibuixos animats que vam gaudir per cortesia de TV3, que fixaria per sempre més a l’imaginari col·lectiu català el fantasma verd i llefiscós, l’Slimer, que algú a la tele va batejar com a Babetes. No trigaria gaire a arribar la seqüela, amb l’elenc original, seguit d’un intent de feminitzar la nissaga, que va passar relativament inadvertit, i dues pel·lícules recents, potser de qualitat dubtosa però del tot recomanables per a nostàlgics incondicionals sense manies. Els personatges principals, no cal dir-ho, el simpàtic equip de caçadors d’espectres que a l’època salvaven Nova York –quina ciutat, si no– dels atacs d’entitats hectoplàsmiques amb tota la mala folla d’aquest món i de l’altre. I això em feia pensar que, ara que n’hi ha que parlen, preocupats, del fantasma del feixisme a Europa, qui sap si haurem de menester els serveis dels nostres eficients amics.

Perquè, sí, camarades: en una etapa en què l’hereva del clan Le Pen destrossa els adversaris, Alternative für Deutschland continua fent de les seves i Meloni és la reina del xou, a qui podem recórrer, si no a Peter Venkman, Egon Spengler i Ray Stantz? Qui, si no ells, sabran oferir-nos un bri d’esperança, davant de fantasmades com les del cap de llista de Se Acabó la Fiesta, a Espanya? Qui hi entén més, que ells, de fenòmens paranormals? Si hi ha res d’estrany, a Europa, a qui trucaràs? Who you gonna call? Ghostbusters!