El gel és un estat estrany. És aigua estranya. De l’aigua acostumen a fascinar-nos totes les seves formes. I potser és aquesta fascinació la de Werner Herzog per l’Antàrtida a Encounters at the end of the world. El documental retrata la vida dels científics i personal auxiliar desplaçat a l’únic tros de terra on la seva presència és ben bé l’única acceptada. A l’inici, un dels participants i entrevistats, mig filòsof mig conductor de maquinària pesada li diu que tothom que està allà té alguna cosa de somiador. Deu ser cert, perquè el retrat humà no menysté el paisatge ni el misteri d’una de les darreres fronteres. 
Herzog cerca la imatge de la blancor infinita que podríem tenir en ment en parlar del continent, però ell mateix ho diu, la base estatunidenca on aterra, McMurdo, la més gran, sembla més aviat un campament miner. A partir d’allà coneixerem geòlegs, ecòlegs, vulcanòlegs, auxiliars, dietistes, biòlegs, bussejadors i físics, homes i dones, anglesos i americans, que aconsellen Herzog a fixar la mirada en les bombes de lava sorgides del mont Erebus per evitar el seu impacte, que li desvelen el descobriment de tres noves espècies marines ben bé microscòpiques o que el conviden a una nit d’espectacle a un dels bars de la base amb una viatgera i informàtica capaç d’encapsular-se en una maleta, o a seure amb un ecòleg expert en la primera colònia de pingüins mai estudiada que parla amb taciturnitat del tret més misteriós d’aquells animals, l’abandó individual del grup per caminar cap a les muntanyes de l’interior i morir fent via. 
Però el paisatge és el paisatge. I tot i que Herzog es pregunti i s’estranyi per la fal·lera del conqueridor, per voler ésser els primers i fer-ho per la glòria de l’imperi britànic, no deixa d’embadalir-se –i alhora nosaltres– pels plans submarins sota el gel, amb els bussos col·lectors de mostres de vida en paratges impossibles de formes i llums encara més alienants, o per les parets del cràter de l’Erebus on el magma calent encara s’hi enganxa en les explosions d’un volcà a tothora actiu, o per la insignificança del pingüí errant pels plans blancs i pristins en direcció a la muntanya on mai arribarà. Una terra que mostra el seu caràcter de frontera en tot moment, negra i blanca, al final de tot, on no hi ha més enllà.
Allà on la Terra troba la seva conclusió Herzog ens mostra els túnels excavats sota el gel, perfectament tallats, perfectament entubats, allà compartim la sorpresa amb Herzog, allà sota els homes i dones que hi han estat han deixat un esturió congelat amb el caviar i dibuixos de flors i frases en tauletes de fusta, tot emmarcat per una garlanda de crispetes. Frontera geogràfica i humana, massa humana. Herzog torna sota l’aigua, on el silenci només és trencat pels ascendents i del tot inhumans, en un sentit literal, cants, diàlegs i crides de les foques.