Moltes de les pel·lícules de Pedro Almodóvar formen part d’un catàleg personal de bones estones. Em declaro fan de La ley del deseo, per exemple, d’aquelles històries divertides, més o menys provocatives, espontànies, lliures, d’aquella justa combinació de drama i comèdia, d’una mirada lúdica i transgressora, a vegades desmitificadora. En definitiva, diferent i original, amb una estètica i un llenguatge propis. Divertit i profund alhora. 

Però a mesura que passen els anys i les pel·lícules, Almodóvar em grinyola cada cop més. Em resisteixo a abandonar-lo, tot i els seus aires plens de divisme que m’haurien de fer decidir a fer-ho. Torno al cinema a cada nova proposta que fa. Ho intento, però surto de la sala indiferent. Madres paralelas ja em va semblar un melodrama inversemblant, una combinació d’un tema tan profund com la memòria històrica amb un drama psicològic dels seus, que acabava sent una mena de pamflet. 

Ara La habitación de al lado, la seva primera pel·lícula en anglès rodada als EUA amb actrius anglosaxones m’ha fet la mateixa impressió. Des d’una humil mirada no especialista ni molt menys, la d’una simple espectadora, m’ha semblat un melodrama poc versemblant. 

Cert que les actrius són excel·lents, però el guió que han de recitar és un pamflet sobre la voluntat d’evitar el patiment i del dret universal a la mort digna. Temes digníssims, importants més que mai, però expressats de manera poc versemblant. La habitación de al lado sembla un exercici d’estètica, rodó, cada plànol, cada seqüència, cada escena sembla estudiadíssima, provocada, artificial. A tot arreu ha de quedar molt clar que allò està signat per Almodóvar.

La història ens acosta a l’amistat entre una periodista corresponsal de guerra i una escriptora, membres d’una progressia americana elitista, preocupada més pel seu melic que pel món. Durant el guió Almodóvar cita com a mínim dos cops Dublinesos de  Joyce, els quadres de Hopper, entre moltes altres referències culturals que no dec haver copsat. Referències culturals elitistes que acaben convertint la cinta en la història més esnob que he vist mai en una pantalla, perquè semblen gratuïtes, no integrades amb naturalitat. Tot és elegant, perfecte, des de la pintura dels llavis de les protagonistes i els seus vestits extremats, fins a les cases on transcorre l’acció. 

Malgrat tot, no és una cinta avorrida, un cop asseguts a la butaca del cinema, l’estona passa bé. Però en arribar al final, t’adones que aquest drama majúscul, aquesta reivindicació de la dignitat humana, no ha provocat ni una sola llàgrima, ni un sol pessic a l’estómac. Tot és estètica i no hi ha ànima, no hi ha emoció. Diria que el treball d’Almodóvar és fred com el gel.