Des dels albors de la civilització, els humans han buscat protecció davant les forces que no entenien i que creien que amenaçaven la seva existència. Aquesta necessitat de sentir-se protegit enfront de les malalties o els desastres naturals es va traduir en la creació i ús d’amulets, símbols i altres elements protectors, molts dels quals encara es poden trobar en el nostre fantàstic patrimoni.
Un amulet és un objecte al qual s’atribueixen propietats protectores, curatives o màgiques. A l’antiguitat, aquests elements solien estar vinculats a símbols religiosos o naturals, com ara creus, pedres, figures d’animals o representacions humanes. La seva funció era protegir l’individu o el poble de forces malignes, fos a través d’intervenció divina o per un simbolisme que es creia inherent a l’objecte.
A casa nostra, aquests elements sovint es podien fondre amb la simbologia religiosa, adaptant creences precristianes ja arrelades a la població. D’aquesta manera, l’art i l’arquitectura religiosa esdevenien una expressió d’aquestes creences, creant espais segurs i sagrats.
La creu és potser el símbol protector més evident i comú arreu. Apareix no només en altars o retaules, sinó també gravada en les llindes de les portes o en les creus de terme. També a les campanes n’hi ha una (aquesta ha de mirar sempre cap a la població), la seva presència no era merament decorativa: cada vegada que percudeix, protegiria el temple i el poble contra les forces del mal, que hom creia que estaven darrere de desgràcies i catàstrofes naturals.
Així mateix podem trobar motius esculpits que representen figures antropomorfes com ara les de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, les de Sant Miquel d’Engolasters o les de Santa Coloma. Aquests elements, més enllà del seu valor decoratiu, segurament podrien tenir una funció simbòlica de protecció. En aquests casos, totes aquestes cares estan a la part més alta del campanar, sota la coberta. Una de les hipòtesis que ara us plantejo, és que podrien ser representacions directes de Déu Pare, que ens observa i ens protegeix des del Cel (el punt més alt al poble en aquells dies, el campanar) i aquesta torre, a manera d’antena receptiva, ens transmetria el seu missatge de manera directa, tot parlant-nos i protegint-nos a través de la seva veu; les campanes. Podria ser que, per aquest mateix motiu, les campanes més antigues que s’han conservat a casa nostra, dels segles XIII i XIV, com ara una de les dues de Meritxell o la de Vila, en ambdues la seva inscripció diu: “Vox Domini Sonat”, és a dir, està sonant la veu del Senyor.
Un altre element protector que sovint es troba a les esglésies (i a les cases), són les inscripcions o símbols gravats a les pedres i al seu mobiliari, com ara roses sexfòlies, dents de serra o espirals, que hom reconeix com a proteccions contra les forces del mal. Per als nostres avantpassats, aquests elements no eren simples decoracions: estaven impregnats de creences profundes i rituals. Les esglésies es consideraven espais on el sagrat i el terrenal es trobaven. Els fidels solien tocar o besar les creus esculpides per rebre la seva protecció, i alguns rituals incloïen l’ús d’aigua beneïda per purificar els espais i els cossos, tal com el “Sal i Ous” de Pasqua.
També hauríem de parlar de l’orientació de les esglésies i de les seves estretes espitlleres que tenien un significat més enllà del funcional. La llum que entrava a través d’aquestes era percebuda com una manifestació de la llum divina, la llum del Crist, que purificava l’espai i en protegia a la comunitat. Algunes finestres de l’època romànica es dissenyaven amb formes cruciformes o circulars, símbols de perfecció i protecció. En aquest espai només us n’he fet una petita pinzellada, però si us agrada el tema i si en voleu saber més, us recomano a totes totes, el magnífic llibre de l’expert, bon amic i mestre Jordi Casamajor, Simbologia i pensament màgic al Pirineu, de l’editorial Anem, un recull màgic i ancestral del nostre racó de món, feu-me cas, us apassionarà!
