Bon dia a tothom!
Ja em perdonareu, però no soc gens futboler. De fet, no soc gens de veure esport per la tele ni de practicar-lo. Algun defecte havia de tenir, oi? N’entenc perfectament els beneficis, la joia de qui en practica i en cas de competicions, l’alegria de guanyar. No he entès mai la bogeria col·lectiva que això provoca ni les despeses que estan disposades a gastar algunes persones per anar a veure un partit de futbol, bàsquet o el que sigui. Però ho respecto profundament.
El que no respecto és que per celebrar aquesta alegria, una colla d’eixelebrats majoritàriament joves, es dediquin a passejar amb cotxes i motos fent sonar la botzina estrepitosament pel mig de la població entre les 23.30 i les 24 hores, fins que va aparèixer la policia. A més, amb gent asseguda a les finestres dels cotxes i d’altres incorreccions semblants.
Jo proposo que si voleu fer una cercavila per donar a conèixer una victòria que us alegra molt, feu-ho. Però després, munteu-nos una festa als altres per compartir la vostra alegria, sense botzines. Ens podeu repartir cava, vi, refrescos i aigua (per als que no beuen alcohol)  unes llesquetes de pa amb tomàquet, formatge i embotits, o unes tapes i tot acompanyat de bona música. Què us sembla? I nosaltres us aplaudirem fortament. Va per tothom que tingui la intenció de fer curses tocant les botzines. Ho fareu?
Us imagineu que s’hagués celebrat el concert del David Guetta i que els 10.000 assistents, per fer-nos coneixedors que havien tocat el cel escoltant-lo, del molt que els havia agradat haguessin agafat els cotxes i baixat tocant els clàxons? Què els hauríem dit?
–Vostès no ho poden fer perquè no són ni futbol ni bàsquet?
–Vostès només poden aplaudir?
O tots frares o tots capellans.
I parlant d’aplaudiments: algú s’ha adonat que avui dia tothom aplaudeix per qualsevol cosa i fins i tot la gent s’aplaudeix ella mateixa?
Els aplaudiments sempre havien estat una mesura per saber si un espectacle t’havia agradat o no. Hi havia gent que es posava dempeus perquè els havia agradat molt i d’altres no.  Tenies dret a no aplaudir. A aixecar-te i marxar durant els aplaudiments. Però a poc a poc tot això s’ha anat trastocant. Ara aplaudim qualsevol bestiesa, els actors aplaudeixen el públic, els concursants s’autoaplaudeixen quan encerten una resposta... en fi, que els aplaudiments han perdut tot el sentit de racionalitat que tenien. 
Ara amb les xarxes socials ho mesurem tot per likes. I per això els polítics ho emplenen tot de fotos amb rostres tan riallers com sigui possible. Mireu si no amb l’arribada del nou bisbe coadjutor i futur copríncep episcopal Josep-Lluís Serrano Pentinat. Tothom està convençut que serà beneficiós per als seus interessos. Uns per què és jove, o progre, perquè no posarà problemes sobre la llei de l’avortament, perquè és català, perquè, perquè... I li queden un parell d’anys (en principi) per ser copríncep i encara no ha badat boca. Però tothom ja s’autoaplaudeix per aquest nomenament. 
Mentrestant els comuns diuen que entregaran els famosos estudis de càrrega definitius al Govern abans de l’octubre. Això deu voler dir a finals de setembre. Ja ho veurem, i també veurem què en faran després.
I la meva estimada Conxita Marsol ajorna una altra vegada l’entrada a tràmit de la llei òmnibus (la que ha de solucionar l’habitatge) perquè diu que és molt complexa i toca moltes tecles. Mentrestant els possibles afectats aprofiten per posar-se al dia i que no els afecti tant. Ja m’enteneu. I entre tots s’aplaudeixen mentre es fan cercaviles de botzines per celebrar un partit de futbol.
M’agradaria, un dia, veure la majoria d’aquesta gent, sortir al carrer fent una cercavila , sense botzines, celebrant o protestant per alguna altra cosa.
Au, bon dia tingueu.