Les capelletes portàtils de la Mare de Déu, una tradició arrelada a zones de muntanya com Andorra, són una finestra a la vida quotidiana d’un passat on religió i comunitat es barrejaven de manera íntima. A través d’una petita caixa de fusta amb una imatge sagrada, aquesta pràctica no només simbolitzava la pietat, sinó també l’enllaç entre veïns i la forma de vida d’un poble que es recolzava en l’ajuda mútua. Avui dia, amb l’evolució social, aquest costum ha quedat relegat al passat, però la seva essència encara roman ben viva en la memòria col·lectiva.

La capelleta portàtil era més que un objecte religiós; era una forma de mantenir la cohesió entre les famílies. Cada casa que rebia la capelleta es convertia en el centre de la devoció col·lectiva, on els veïns compartien una imatge de la Mare de Déu i un sentiment de responsabilitat i comunitat. La caixa no només simbolitzava la fe, sinó que també era un vehicle de solidaritat, ja que els diners recollits es destinaven a aquells més necessitats, creant una "caixa d’ajuda col·lectiva" que reflectia un sistema de suport social previ als actuals serveis públics.

Aquesta pràctica tenia un component simbòlic profundament arrelat en la vida de la llar. Les capelletes no eren només religioses, eren guardians espirituals dins de cada casa. A la cuina, l’espai sagrat per excel·lència, es convertia en el lloc de reunió familiar. Les oracions de vespre amb la presència de la Mare de Déu eren un acte de pertinença a una comunitat que creia en la unió i la protecció divina. Les pregàries per als difunts, els vius i les Ànimes del Purgatori reforçaven els llaços entre els veïns, recordant que la vida i la mort formaven part d’un mateix cicle de protecció i esperança.

Les capelletes van evolucionar d’un gest religiós a una pràctica comunitària de solidaritat. No només eren una "capella portàtil" que viatjava de casa en casa, sinó també un símbol d’una època en què la cohesió social es basava en petites accions diàries com l’intercanvi d’aquests objectes. En un món cada cop més individualista, aquest acte de compartir un objecte de fe és gairebé un anacronisme, però també ens invita a reflexionar sobre les nostres pròpies pràctiques de comunitat.

Més enllà de la religió, la capelleta portàtil és també un testimoni de la història de les relacions humanes. Tradicions similars existien arreu d’Europa, on es conservaven petites capelles o imatges religioses que circulaven entre les famílies com a part d’un sistema d’intercanvi mutu i suport.

Avui en dia, tot i que la pràctica ha desaparegut en gran part, alguns pobles com ara a Encamp, mantenen l’esperit d’aquesta tradició popular. Per a molts, conservar la capelleta és una manera de mantenir una connexió amb el passat, amb aquelles arrels que van forjar la seva identitat com a poble i comunitat. En un món marcat pel canvi i la velocitat, aquesta petita tradició convida a una pausa, a reflexionar sobre la importància dels vincles personals, la devoció i la solidaritat comunitària.

El valor de la capelleta no es limita només a la religió, sinó també a com les tradicions poden adaptar-se a cada generació. La seva pervivència en la memòria familiar ens recorda que la comunitat no es construeix només a través d’institucions o estructures físiques, sinó també mitjançant gestos quotidians de respecte, cura i suport mutu. Quan un objecte com la capelleta es transmet d’una casa a una altra, també es transmet un missatge de confiança i interdependència, valors essencials per a una societat solidària i empàtica.

Amb els anys, potser les capelletes seran només un record del passat, però la seva essència de suport comunitari i ajuda mútua segueix ben viva. Qui sap, potser en el futur, la seva simbologia tornarà a adquirir rellevància en una societat que busqui redescobrir la força de les petites accions col·lectives per enfortir els llaços humans.