És cert que amb la globalització les particularitats, les especificitats, les singularitats o les exclusivitats tendeixen a ser una excepció.

Els humans hem intervingut de tal manera el medi, modelant-lo contínuament i copiant-nos els tipus d’infraestructures o d’edificació, que ara depèn de quin barri d’una gran ciutat estiguis ets incapaç d’ubicar-te. A tall d’exemple, el model de ciutat vertical s’ha estès als cinc continents, hi ha barris de gratacels i d’avingudes planificades que estan calcats. I que estiguis a Tòquio, Chicago, Lagos, Bombai, Rio de Janeiro, Ankara, Shanghai, Berlín, Dubai, Sidney o Moscou en arribar, costa veure-hi l’autenticitat del lloc.

També el model d’infraestructures per a la mobilitat és uniforme arreu del món. L’arquitectura civil d’autopistes, d’àrees de servei, de vies de trens, d’estacions de trens i d’aeroports, siguis on siguis sembla extreta d’un mateix patró.

Durant molt temps, i quan els avenços tecnològics encara no ens havien portat el món a casa, els viatges, que als inicis eren aventures, permetien obrir l’esperit, la mentalitat, la visió del món, ja que les experiències i la descoberta de noves cultures, de nous horitzons, permetia perdre la por al desconegut alhora que enriquia la mentalitat d’uns i altres. Dit això, en cap cas penso que ara ja no es viatja o que tot el que passava abans era bo i que el que passa ara és nefast. Tot són matisos.

El que és cert és que les descobertes i anar in situ a llocs diferents ens permet perdre la por al desconegut i tenir més empatia amb cultures i societats diverses, lluny i sense la protecció de l’escafandre de les nostres zones de confort.

El problema és que ara no són temps per córrer món. Ara les nostres societats occidentals es repleguen cada cop més i es tornen impermeables a l’estranger, al forà. És cert que empatitzem a estones, des de casa, i gràcies a les imatges dels mitjans de comunicació, amb els que pateixen guerres i conflictes armats, violents i despistats. Ens lamentem, fem algun donatiu i poca cosa més.

Ara podem veure món sense moure’ns del sofà i viure realitats virtuals a distància, estranys al contacte i descartant les vivències presencials. I això, ho vulguem o no, distorsiona la realitat i la visió del món, ja que no solament no es comparteix res, sinó que com que es percep tot de manera escèptica, es té tendència a opinar, a jutjar o a prendre decisions a voltes errònies que afecten molts sense despentinar-se.

I és que sembla que fins i tot els fenòmens astronòmics es desplacin per nosaltres. Aquests darrers dies no ens ha calgut anar a Noruega, a Finlàndia o a Suècia per admirar les aurores boreals. Tampoc hem necessitat que la tecnologia ens permeti veure-ho des de casa, sinó que una tempesta geomagnètica de grans dimensions i excepcional ha permès que àrees situades en latituds europees com les nostres, a Espanya, França i Andorra, poguéssim gaudir en directe d’aurores boreals.

I així és com la nit de divendres a dissabte al Coll d’Ordino vam poder admirar aurores boreals amb un cel impressionant que ens va mostrar un espectacle magnífic, amb un festival de colors blaus, violetes, morats, que ens va deixar bocabadats.

Però lluny d’aquest replegament egoista i egocentrista que vivim, sempre som a temps de canviar de xip i d’enriquir les nostres societats sortint de casa, convivint amb el foraster, sumant i acceptant la diferència.