El pròxim dilluns 24 de febrer ens visitarà a Andorra una llegenda. Dins de la Temporada de Música i Dansa que organitzen el Comú d’Andorra la Vella i MoraBanc, ens arribarà la possibilitat de veure Marc Minkowski dirigint la formació que ell mateix va crear, Les Musiciens du Louvre. 

Una de les formacions més prestigioses del món arribarà als nostres escenaris en una temporada on hauran passat per escenaris tan importants com els de la Scala de Milà, on va actuar per primera vegada aquest passat 2024, o la Staatsoper de Berlín. 

La temporada de la capital es vesteix de luxe per rebre aquesta formació que va començar el 1982 tocant el repertori barroc amb instruments d’època i que després va ampliar el seu repertori amb compositors francesos romàntics i d’altres compositors. 

A mi m’agraden especialment les seves interpretacions de les operetes d’Offenbach. He tingut la sort de veure'ls tocant Orfeu als Inferns i La bella Helena i són una autèntica delícia. 

Aquest any es troben immersos en una gira en commemoració del 150è aniversari de la mort de George Bizet. Aquesta és una de les grans dates que es commemoren aquest any 2025. I això que no cal cap data especial per celebrar un dels grans compositors de la música francesa. 

Amb Carmen va entrar per la porta gran de la història de la música. I això que va morir molt jove. Diuen que l’atac de cor que va acabar amb la seva vida, quan només tenia 36 anys, va ser provocat en part pel fracàs de l’estrena de Carmen. Costa de creure que una obra com aquesta, celebrada arreu del món i sens dubte un dels títols més importants de tot el repertori operístic, no funcionés en la seva estrena i fos polèmica i escandalosa. 

Era una obra molt moderna pel 1875, any de la seva estrena. Era impensable en aquell moment veure una dona com la gitana protagonista representada dalt d’un escenari. Una dona assassinada pel seu amant que no accepta el desig d’ella de deixar-lo i voler ser lliure. Tot això ens sona, oi? La nostra visió ha passat de veure el final de Carmen com un crim passional a llegir-lo en clau de  violència de gènere.  Per això, quan hi ha una producció de Carmen que escandalitza o crea controvèrsia o polèmica, jo tinc un somriure als llavis pensant que l’obra ha tornat a la seva concepció original de peça trencadora i agosarada. Molts cops, com a espectadors, oblidem què han suposat moltes d’aquestes obres en el moment de la seva estrena. El que volien explicar i com van ser rebudes pel públic.

La Traviata, que acaba de presentar-se al Liceu amb un èxit aclaparador de la soprano Nadine Sierra, n’és un altre bon exemple. També va ser un fracàs en la seva estrena al Teatre de La Fenice a Venecia. Verdi, amb molta saviesa per part seva, va dir davant d’aquest fracàs i de les crítiques negatives, que el temps diria si era una obra aconseguida o no. El temps. El gran jutge. I el temps ha convertit Carmen i La Traviata en dues de les òperes més representades arreu del món. Ironies del destí. Aprofitem doncs per repassar aquestes obres mestres i veure-les amb nous ulls. Encara queden funcions de La Traviata al Gran Teatre del Liceu, a Barcelona. I casualment també podem veure una divertida producció d’Orphée aux enfers de J. Offenbach al Teatre du Capitole, a Toulouse. Les dues obres es van estrenar només amb cinc anys de diferència. I no es perdin el concert de la Temporada amb la visita de Marc Minkowski i els seus Musiciens du Louvre. No sabem encara si interpretaran peces de Bizet. Però, coneixent la seva trajectòria, estem segurs que serà una nit especial i molt màgica.