I un dia comença la dolça espera, nou mesos en què anirà sorgint un poti-poti de sentiments com la impaciència, la il·lusió, l’eufòria però també els dubtes, la por, l’angoixa a no estar a l’altura... Mai ningú et prepara prou per al que arribarà. Fins i tot els comentaris de la gent semblen, després de l’enhorabona de rigor, prevenir-te de quelcom que desconeixes, de la gran, enorme responsabilitat de la qual hauràs de fer prova, del canvi que representarà en la teva vida, en el teu dia a dia. Mai ningú et diu, i quan ja has passat per aquí entens per què, que durant una temporadeta deixaràs de fer moltes coses que et semblen òbvies com dormir en relació amb el grau de cansament, entre moltes altres coses. Un cansament que anirà a més a mesura que passaran les setmanes, per cert. Ningú et diu que durant una temporadeta més o menys llarga deixaràs de ser tu mateix, que coneixeràs un altre tu, sovint en una versió desmillorada, que viu exclusivament pel nounat. I aquest alter ego i tu haureu de compartir espai i temps, sempre passarà al davant i, un dia, t’adonaràs que o t’hi acostumes o ets pell. Jo, quan algú m’anuncia que espera un fill dic sempre el mateix: enhorabona i que comenci la festa. I que cadascú entengui el que vulgui i pugui.
Aquesta reflexió em venia al cap l’altre dia quan una companya de feina va ser entrevistada per la tele pública. Resumeixo: té dos fills petits, una parella, un cap ben moblat, una família estàndard, feina, cotxe, casa... però també la mala sort d’haver estat víctima d’un autèntic burnout postpart. Però de tot se n’aprèn i, en el seu cas, en va sortir enfortida sense cap dubte. Va arribar un dia en el qual la monotonia del dia a dia, la seqüència d’accions repetitives des que es feia de dia fins que se n’anava al llit, la presa de consciència de la seva desaparició  com a individu independent, van fer que caigués en una espècie de depressió que la va dur fins i tot a pensar en el suïcidi. Reconec aquí la seva valentia de parlar-ne públicament per poder ser un mirall per a altres persones en la mateixa situació. Qui no ha passat per això, podria pensar que es tracta d’un sentiment egoista, el de voler llençar la tovallola després de l’arribada d’un fill. Alguns també podrien pensar que era tan fàcil com no tenir-ne, de fills. Però no és tan senzill. No ho és. Un pot tenir moltes ganes però sentir-se sobrepassat. 
Jo mateix, sense haver entrat en la mateixa espiral que la meva companya, reconeixia alguns sentiments, algunes sensacions que ella mateixa exposava al periodista. Jo també vaig viure aquell moment en el qual vaig entendre que mai més seria el mateix i que com abans ho assumís, millor. I és que la vida et canvia, d’un dia per l’altre, com un mitjó al qual dones la volta. Fins i tot vaig arribar a dubtar si me’n sortiria, si acabaria acceptant aquella nova i definitiva realitat. Abans, jo mai m’estava a casa, sempre em deien que si hi havia un terratrèmol, a mi no m’enganxaria pas a casa. I de cop i volta, em vaig trobar en una existència entre quatre parets que em queien al damunt. Recordaré sempre com, un dia, ma mare em va recriminar que sortís a passejar amb el cotxet de nadó, en plena tempesta de neu des de casa fins al poble de Certés. Què pensarà la gent? Em deia. És ben clar que les àvies estan fetes d’una altra pasta, en tots els sentits. 
Aquesta transició de l’antic jo cap al nou es va completar, per sort, al cap d’uns mesos, ajudat sense dubte pel Jan, que menjava, dormia i no es posava mai malalt, pobret. Ni còlics, va tenir. Però entendré sempre aquelles persones que, com la meva companya, es vegin en un moment donat al límit de l’abisme. Per sort, el temps ho posa tot al seu lloc, el temps i saber que tens els teus allà a la vora.