Bon any, estimats. Vet aquí que hem sobreviscut les festes. Ens hem nodrit de llum i de calor tant com hem pogut, ens hem abraçat amb força, ens hem desitjat pau i amor. Ai, sembla que cada any l’arribada del solstici d’hivern ens trasbalsa més. És l’època de l’any quan dolen més aquells qui han marxat per sempre, de qui la resta de l’any el meravellós sentit comú ens diu que continuen vius perquè, cosa clara, ni l’energia ni la matèria no es destrueixen mai. Just quan arriben les festes més joioses, toca el moment més fosc de l’any, quan de nit grinyolo tant les dents que quasi se’m trenquen, quan més em refredo, quan necessito més escalf. 

Aquesta estranya malaltia em sol durar fins a l’arribada del que els russos anomenen l’any nou vell, també conegut com a l’any nou ortodox, que arriba la nit del 13 al 14 de gener. També agafa pel camí el meu cumple, que és el dia 9, i em costa tant com si cada vegada fes l’esforç de néixer de nou. Se’m sol fer etern el canvi d’any, no assimilo el pas del temps, que fa que estigui de més a més lluny de mi mateixa de petita. Sort en tinc de la família que m’empara, sort en tinc de vosaltres, sort en tinc dels regals que m’alegren el cor. 

Entre els llibres que m’han regalat per Nadal, el meu favorit indiscutible són les Vivències d’un canillenc, volum recentment publicat per Anem Editors. Fa molt que conec el seu contingut gairebé de memòria. Ara bé, quan un llibre surt de la impremta i veu la llum, sempre es produeix un petit miracle. És com si naixés de veritat, encara que estigui escrit de fa temps. Les vivències de Jaume Rossa i Naudí, igual que els seus salers musicats, són per a mi un dels fils que més m’ha unit al meu país d’adopció, l’Andorra que sento meva des de fa més d’un quart de segle. Amb la seva autenticitat i precisió han fet de pont entre els meus propis records d’infantesa d’un país llunyà i la realitat ja en part oblidada de la parròquia de Canillo. 

Per a mi les vivències que hi trobem tenen una qualitat prodigiosa que poden sentir tant els nascuts a Andorra com els nascuts a prop de la Xina: tots per igual. Com uns mitjons de bona llana filats i teixits per la padrina, duradors, resistents i fiables (tant l’autor com jo mateixa vam tenir sort de disposar-ne de petits, en llocs distints i en anys diferents), les memòries d’en Jaume m’han ajudat a aprendre a fer un bon camí per les nostres muntanyes. En el seu llibre, un passat digne i auster estreny la mà a tots, als de Canillo de tota la vida i als nouvinguts, als forasters i als besnets més petits. Una font de saviesa i una excel·lent lectura per a qualsevol època de l’any.