Comèdia

Potser els clàssics són, simplement, aquells llibres que estimem i que, per aquesta raó, rellegim de tant en tant. Poder estimar una obra és, si més no, un consol, ja que l’obra dibuixa un món on es vol estar i on a cada visita descobreixes no ja detalls, sinó sentits nous que creixen i creixen. A mi m’ha succeït amb la Comèdia, de Dante Alighieri. És cert, portem tota la vida dient-li Divina comèdia, però també és cert que els darrers traductors tendeixen a restituir-hi l’originalitat, perduda a partir de l’epítet que els editors dels segles posteriors a la seva redacció van prendre de Boccaccio.
Un d’aquests darrers traductors de la Comèdia al castellà és Josep Maria Micó, traductor, assagista i poeta, que ha tingut la gentilesa de prendre el text original i donar-li una forma musical i assequible sense estalviar els matisos, permetent-nos, paradoxalment, accedir d’una manera plena als sentits de l’obra. La traducció catalana de Josep Maria de Segarra ja ens obre les portes de l’univers dantesc d’una manera solemne i suggeridora. El treball de Micó és un oferiment als lectors de llengua castellana de l’actualitat en benefici de la bellesa, i això la fa especial. Tenim molt a agrair als traductors. 
La Comèdia és un món, i en aquell món viatgem. És, cert, el cim del món medieval i l’inici del renaixentista. És, també, tal com la defineix el mateix Micó a les conferències que hi va dedicar a la fundació March i que es troben disponibles en línia, un poema místic i polític. Místic perquè és el viatge de Dante fins a la unió amb Déu –o, si més no, a la seva contemplació– i polític perquè en el recorregut jutja el poder i l’ordenació de la vida del seu temps. En aquesta doble dimensió hom pot trobar certa intemporalitat, ja que infern, purgatori i paradís és el viatge que qualsevol pot efectuar per poc que reconegui les seves passions. Hi conviuen papes, famílies florentines, sants, poetes grecollatins, herois mitològics i dimonis malcarats. Cadascú amb el seu destí manifest a una ubicació concreta: patint, penant o il·luminant a mesura que Dante, de la mà de Virgili, Beatriu i Sant Bernat, ascendeix cap al nucli de tot plegat. 
No és casualitat que Borges situés la contemplació de l’Aleph en l’esforç de la recerca d’una Beatriu, ja que la donna angelicata per excel·lència és principal al viatge de Dante. Beatriu té un lloc a la Rosa mística –una espècie d’estadi reservat a les ànimes eternes–, però ha estat ella qui ha cercat Dante a la selva obscura i qui ha enviat Virgili per dur-lo cap al fantàstic viatge de la contemplació del centre gravitatori d’allò existent. Tota una iniciació en el misteri dels misteris a través de proves i testimonis. 
La Comèdia mostra com al sentit s’hi pot arribar, per un ardu camí, estimant. I aquesta és, potser, una lliçó que encara parla.