Tinc una naturalesa col·leccionista. Soc d’arreplegar, de guardar i mig endreçar. Em ve de família, a casa sempre hi havia hagut llibres i discos i fins i tot una col·lecció de didals que van engegar els meus pares quan viatjaven i que després es va convertir en el souvenir que els dúiem quan ho fèiem nosaltres. El meu pare tenia una col·lecció de sobrets de sucre i una de sorra i pedres de les platges del Mediterrani on havia estat, totes dins de la seva ampolleta amb tap de Casera comprades, les ampolles, a un majorista de ves a saber on.
Jo vaig ser degudament adoctrinat fent les col·leccions de cromos de la lliga de futbol de les temporades en què encara havíem d’utilitzar el tub de pegamento Imedio per enganxar-les a l’àlbum d’Ediciones Este. Aquest tipus de col·lecció és diferent, ja que la pots acabar, evidentment la de sorra de platges del Mediterrani és més complicat i la de sobrets del sucre dels bars encara més; però l’obsessió de posar l’últim cromo a l’àlbum era malaltissa. Després de molts tengui-falti només recordo haver acabat un àlbum de la lliga i va ser anant amb el meu pare a l’editorial amb seu a Barcelona i demanant els tres o quatre que em faltaven, que molt amablement ens van regalar.
La satisfacció de completar és addictiva.
Seguint amb les col·leccions que va començar el meu pare, la de discs és la que vaig heretar, sense cap objecció dels meus germans, donat que jo havia ajudat, i molt, a fer-la gran. Amb els discos és impossible ser completista, n’hi ha centenars de milers, però hi ha un succedani que és ser completista d’un grup o d’un artista en concret, i així comences comprant un disc dels Genesis i acabes comprant-los tots, inclús els que van editar els membres en solitari.
Amb els llibres em passa igual. He començat més tard, però ja començo a sentir la síndrome del completista, i l’altre dia no se’m va acudir res més que publicar que estava a dos Gálvez de fer el complet. Uns dies més tard, fent un beure amb el David Gálvez, després de dir-me si realment volia ser completista de Gálvez, va començar a treure volums d’una bossa: reculls de diversos autors on hi havia relats seus, reculls de premis literaris on li havien publicat algun conte com l’Areny amb cap de gos que podem llegir al seu darrer Succedanis de realitat, un recull de blogs de quan els blogs manaven al web, en el qual apareix un post del seu blogspot, algunes traduccions, dues fent de negre i l’altra oficial i al final de tot del cul del sac va aparèixer el mític Cortazar sin barba, aquest intent de desmitificació de Cortazar escrit per Eduardo Montes-Bradley i en el qual Gálvez i Carles Álvarez col·laboren.
En fi, que ara ja es pot dir que també soc completista en un autor literari, cosa que ha obert la veda. Toca fer lloc a les lleixes.
