En un moment d’eufòria digital, un servidor es va fer una pàgina web. Amb l’ajut inestimable del Quim, un informàtic, antic alumne, que va demostrar una paciència franciscana per ensenyar-me, vaig reservar el domini joanperuga.com, vaig treballar de valent i em va quedar una pàgina prou eixerida. Era conscient que no seria el lloc web més visitat de les valls, però em serviria com a arxiu personal on anar guardant memòria dels saraus literaris en els quals participo (li manllevo l’expressió a l’amic Andrés) i les col·laboracions a la premsa. N’estava prou satisfet.

Fa un parell de mesos, la pàgina va començar a fer coses estranyes i no em deixava entrar per afegir continguts nous. A més, m’arribaven un seguit de comentaris il·legibles, la majoria en alfabet ciríl·lic. Vaig posar-me en contacte amb el Quim i, després de remenar molt, em va dir que tenia un virus i que calia encriptar més la contrasenya. Durant la conversa va pronunciar la paraula casino. Jo pensava que era el nom del virus, com aquell famós troià de tota la vida, però es veu que, entre altres malifetes, un hacker rus havia creat una relació de la meva pàgina amb qualsevol recerca que es fes al món sobre casinos.  

Mare meva! Que les grans indústries armamentistes, la CIA o els bancs, que tenen soterranis curulls de lingots d’or puguin despertar l’interès dels hackers russos ho puc arribar a entendre, però... un servidor? Quin algoritme carallot els havia portat fins a mi? Ens ha costat molta feina netejar la pàgina i, a més, s’ha perdut una part de la informació, que hauré d’anar restituint amb paciència. 

He comentat amb amics aquesta història i la majoria s’han vist afectats per fets similars i en algun cas molt pitjor: demanda de diners, infeccions de discos durs... Aquests dies, el meu banc m’ha alertat que han detectat un intent d’estafa en el qual s’utilitza una web falsa que suplanta l’accés a la banca en línia de l’entitat. El Comú d’Andorra la Vella ha denunciat aquesta setmana un cas de phishing. A les xarxes socials, sobretot a Facebook, que queda relegada cada cop més a gent de certa edat (la meva), apareixen sense el teu permís pàgines estrafolàries sobre ferrocarrils antics o avions i vaixells de guerra. I què me’n dieu dels anuncis? Vaig fer una recerca per comprar un xerrac de poda amb dentat japonès i cada dia tinc ofertes d’eines amb les quals podria desforestar l’Amazones. Algun cop, per venjar-me, m’interesso pel preu dels xalets a la Cerdanya o la potència del darrer Porsche. Així n’aprendran! En realitat em sembla que qui perd el temps soc jo. 

Torno a la meva pàgina web. Hem complicat la contrasenya, hem posat filtres contra la brossa digital i hem millorat les mesures de seguretat, però el hacker rus, de tant en tant em visita. El paio és perseverant com una paparra. M’he resignat a conviure amb ell. Suposo que és el que ens tocarà fer en el futur. Intel·ligència artificial, publicitats no desitjades, ciberdelictes, intrusos que arriben sense avisar, malfactors que es mantenen a l’aguait pels camins dels núvols... No voldria semblar apocalíptic, però només a la casa del poble, on us vaig explicar que m’he creat una balma sense internet ni xarxes socials, em sento realment  tranquil i segur. El cap de setmana passat només vam tenir un intrús: el gall de la veïna, que va saltar la tàpia del corral-jardí per despertar-nos. Benvingut!